Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

T'estimaré fins demà passat

Tot el que sabem de l'amor és que l'amor és tot el que hi ha, va escriure Emily Dickinson. El perseguim i ens persegueix perquè de tant en tant funciona

El repte de parlar de l'amor sense caure en la carrincloneria

"D'ençà que els nostres avantpassats/ van inventar-se això dels sentiments, /no hi ha realisme sense melodrama./ (I no parlo només de literatura.)". El poema és de Vicenç Villatoro, com aquest altre: "Totes les espècies/ han generat closques com cuirasses/ per protegir els seus òrgans vulnerables./ Només nosaltres hem inventat, a més,/ un esquer perquè els altres/ surtin de l'armadura de la seva closca/ i deixin a la intempèrie les parts toves/ (que inevitablement seran ferides)./ En diem amor."

Ai, l'amor. El professor i assagista Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia, sap que no és fàcil escriure sobre l'amor sense caure en la carrincloneria. Tot i així, ha gosat dedicar al tema un llibre sencer: L'amor que ve de dins (Ara Llibres). Sencer i sincer, de fet. I gens cursi, que té mèrit. Un llibre que no es podria haver escrit sense haver passat per l'experiència d'estimar, i que, goso dir, tampoc es podria haver escrit sota aquell "estat d'imbecil·litat transitòria" (Ortega y Gasset dixit) que és l'enamorament.

Coincideixo amb Torralba al programa L'oracle de Catalunya Ràdio i no hi ha forma que els tertulians ens centrem en l'amor de parella: un cop i un altre la conversa deriva cap a l'amor als fills. Tots plegats tenim una edat i intuïm que l'únic amor a prova de bomba és el que ens uneix a les persones que vénen de dins en el sentit literal de l'expressió. Però no ens acabem de posar d'acord: a mi em sembla que tenir fills és un acte egoista, perquè portes al món (o adoptes) una personeta que t'estimes i t'estimarà sempre, i Francesc Torralba replica que no hi ha cap garantia que l'amor dels fills cap als pares sigui incondicional. Una cosa sí que no li discutiré: que l'amor fa la vida més dolça, però també la fa més aspra. I que estimar és patir. Sovint de mala manera.

L'adjectiu que més li escau no és 'ensucrat', sinó 'brutal'

Torralba s'empara en dos "mestres immortals de l'amor": William Shakespeare i Ramon Llull. Considera que Romeu té raó quan qualifica l'amor de brutal: "És la paraula que més li escau". L'amor no ens fa millors, ni ens procura pau interior i serenor, al contrari. Lluny de dominar-lo, en som víctimes. "Qui estima ja no té refugi enlloc, és més vulnerable que mai, està totalment desprotegit i ja no carrega tan sols els seus sofriments, sinó també els de la persona que estima". I encara s'ha d'inventar la closca que ens aïlli de veritat. Ho diu Joan Margarit: "Les ferides d'amor, com les de guerra/ en nits de pluja tornen a fer mal".

Quin mal negoci, caram. Només hi deu haver una cosa pitjor que estimar: no fer-ho.

Més que relacions, avui busquem connexions fàcils de desfer

El sociòleg polonès Zygmunt Bauman ha passat per Barcelona i ens ha recordat de nou que tot plegat fa aigües: el món és més líquid cada dia que passa. No es considera futuròleg, però Déu n'hi do la clarividència que va demostrar quan va encunyar el concepte de modernitat líquida. Considera que l'adjectiu líquid és aplicable al temps, a la vida, a la por i, per descomptat, a l'amor. S'imposen les relacions etèries, fugaces, superficials, lliures de compromís. Avui, observa Bauman, la fórmula no és "fins que la mort ens separi" sinó "fins a nou avís". Més que relacions, busquem connexions que es puguin desfer amb tanta facilitat com eliminem un amic del Facebook. I això que, justament perquè tot canvia, és ara quan necessitaríem desesperadament "uns amics entregats, uns compromisos ferms, la certesa que algú ens allargarà una mà afectuosa si tenim problemes".

Per compensar tanta liquiditat, ell ha tastat un amor ben sòlid: Janina Lewinson Bauman, morta el desembre del 2009, va ser durant 62 anys la dona de la seva vida.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT