Publicitat
Publicitat

Teixir un mapa de carrers en paral·lel

"I féu principi a un tal parlar..." diu el narrador de Tirant lo Blanc una vegada i una altra per deixar volar la ment i aventurar-se als racons més allunyats del seu Vell Món. El relat, que en té prou només pensant la possibilitat -i no necessàriament haver-la d'experimentar-, és anterior al descobriment d'Amèrica. Què n'ha quedat, d'aquesta capacitat de sospesar els mons possibles?

Ben poc. Els lectors ara volen tocar les coses, amb la mera versemblança ja no n'hi ha prou. Avui, la novel·la del jo acostuma a ser un dietari mal dissimulat, amb algun toc de fantasia per engrandir la pròpia imatge. Fins i tot els programes de televisió, si juguen la carta de l'audiència, asseguren que tot el que s'hi explica va passar de debò. La ficció està cada cop més proscrita.

La dona que es va perdre , de Marina Espasa (Barcelona, 1973), planta cara a aquesta tendència de fotografiar la realitat dura i plana. L'autora, amb prou lectures a l'esquena, reivindica la tradició de la literatura fantàstica. L'època de la Guerra Freda va omplir les pantalles de monstres d'altres planetes. Espasa capgira ara aquest antic exercici d'imaginació desbordant per prevenir-nos del perill exterior i es fixa en la convivència de dues comunitats que comparteixen una sola ciutat, però que saben tan poc l'una de l'altra com si visquessin en dos mons paral·lels. El humans només intueixen la presència de la civilització dels talps, que es revelen certament miops, però també llestos, espavilats i tendres, en definitiva, ben humans.

La primera novel·la d'Espasa no és un relat bastit al voltant de la tensió entre grups antagònics, sinó un treball més articulat. En un moment, la protagonista visita l'exposició dedicada al projecte fallit d'Agustí Villaronga per portar al cinema la novel·la La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. Tot i que l'autora no cita els noms és fàcil endevinar de què es tracta i també constatar com la dura realitat de la postguerra, retratada a Pa negre , ha mogut espectadors i institucions, mentre que el mateix director mai ha arribat a reunir prou complicitats per filmar aquell "grapat d'abelles mortes" i "l'enterrament del pare dins el tronc d'un arbre".

Llegir les al·legories i pensar en imatges poètiques sembla que cansa, que no atreu gens. Però la fantasia és simplement imprescindible si ens volem mirar el món des d'una perspectiva diferent i tenir alguna esperança de canviar les inèrcies per escapar de patrons de pensament i de conclusions obligatòries. Jonathan Swift, en enviar el seu Gulliver a córrer món, ens ha mostrat que ser petit o gran és relatiu i depèn simplement d'aquell amb qui et compares. I l'Alícia de Lewis Carroll -la protagonista de Marina Espasa porta aquest nom eloqüent- va aconseguir omplir moltes pàgines de reflexions.

En la novel·la d'Espasa hi treu el cap també la petita nimfa marina (a causa de la indústria Disney em nego a dir-li sirena) que somia un amor impossible. Hans Christian Andersen va ser un home d'estatura gegantina, però escrivia incansablement sobre éssers minúsculs que busquen el seu lloc al món, ben bé com els protagonistes d'aquesta novel·la. Espasa arma els seus herois d'il·lusió i de tossuderia. No pretén pas escapar de la lletjor de la vida quotidiana, sinó que reclama el dret a l'inconformisme. La vida aquí no és un jardí de camins que es bifurquen, sinó una xarxa de carrers en paral·lel. L'horitzó que impulsa l'autora és la pregunta de com serà la seva vida als quaranta-cinc anys i la resposta, enginyosa, diu que una dona pot ser tot això i més, perquè és capaç d'imaginar tot de possibilitats alternatives i fantàstiques vies d'escapament de la rutina.