Publicitat
Publicitat

El Teatre Lliure acull la "catedral" de Calderón de la Barca

Sense ressentiment, el director del Teatre Lliure reconeixia ahir que sempre havia volgut fer La vida es sueño , "la gran catedral del teatre espanyol", però que, quan estava a punt de decidir-se, sempre l'havia avançat un amic. Per això ahir es va consolar presentant el clàssic de Calderón de la Barca interpretat per la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que ve avalat per l'èxit de la temporada a Madrid i la gira. Helena Pimenta, que ocupa la direcció d'aquest centre de difusió del teatre del Segle d'Or espanyol des del setembre del 2011, com que ja no disposa d'una companyia d'actors estrictament estable, ha escollit els seus actors i ha apostat per un repartiment que té la singularitat d'estar liderat per una actriu en el paper d'un home: Blanca Portillo. "Per què no? -es preguntava ahir l'actriu-. L'escenari és l'espai de la llibertat i el somni". Darrere d'ella, catorze actors i quatre músics instrumentistes barrocs formen el repartiment del muntatge, que estarà en cartell al Teatre Lliure en només 10 funcions, fins al 17 de març.

"Qui mou les nostres vides i els nostres somnis?", es pregunta Pimenta per explicar com han enfocat el treball de la companyia. Juan Mayorga va fer l'adaptació del text "com a Pulp Fiction , sense deixar-hi empremtes". La història de Segismundo, reclòs en una torre pel seu pare quan és menut perquè l'horòscop preveu que portaria la desgràcia al regne i alliberat després per necessitat i mala consciència, reflecteix "la idea de la manipulació, del poder dels governants respecte dels governats, els dèbils", diu la directora, i afegeix: "És sorprenent la capacitat de l'ésser humà per vence's a ell mateix". L'obra abraça grans temes com la llibertat, l'esclavatge, l'amor, el desamor o la venjança "a través de l'acció dels personatges, sense subratllar-los".

"El vers és el trampolí per arribar a l'emoció més pura, a uns sentiments carnals molt potents -explica Marta Poveda, que interpreta Rosaura-. Som com unes bèsties en zel que anem a morir a l'escenari. Que un text de fa 400 anys arribi de forma tan directa al públic és or pur. Jo ja em puc morir".

Les