DONES A ESCENA
Cultura 07/03/2011

Teatre per a actrius

El dream team de les actrius catalanes es pot trobar ara mateix als escenaris. Noms consagrats com Lizaran, Sardà i Vilarasau, i actrius de moda, com Márquez i Bel, poblen la cartellera. És coincidència?

Laura Serra
6 min
Una alineació d'astres A la foto central, Laura Conejero amb Ramon Madaula al thriller matrimonial Petits crims conjugals , Al Poliorama. 01. Les tres germanes , Al Teatre Lliure. 02. Dues dones que ballen  amb Anna Lizaran i Alícia Pérez, Al Teatre Lliure. 03. Sílvia Bel torna a interpretar una Natàlia Al TNC en el clàssic rus Un mes al camp .

BARCELONA.No pot ser casualitat que quinze de les millors actrius del panorama català hagin escollit el mes de març per assaltar els teatres. Els grans recintes públics i privats han buscat el talent d'intèrprets femenines per encarar l'entrada a la primavera, una època en què tradicionalment el públic i la recaptació als teatres va baixant lleugerament fins al Grec. Són valors segurs, es veu. La majoria tenen una trajectòria televisiva, és cert. Però el més curiós és que hi ha actrius de totes les generacions, amb cinquanta anys de diferència entre elles. Un luxe per a uns teatres que preveuen haver-se d'aprimar la temporada que ve fins a nivells que no els permetrien entrar a la passarel·la Cibeles. De moment, però, gaudim d'elles, d'una alineació astral que es veu molt de tant en tant.

Anna Lizaran i Alícia Pérez 'Dues dones que ballen' al Teatre Lliure de Gràcia

El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet és una benedicció per a les actrius. És un autor que mima les dones, a les telenovel·les i al teatre. Dues dones que ballen , que s'estrena aquesta setmana al Lliure, és un tête-a-tête interpretatiu servit en safata a Anna Lizaran i Alícia Puertas, dues grans actrius forjades al Lliure en èpoques diferents. La pastillera Violet d' Agost ha instaurat la Lizaran com a mite oficial -"això és un globus que igual que puja cau, no en facis cas", diu-. El seu nom atreu gent al teatre i és un referent per a actrius més joves; és lògic que se la rifin. Després d'aquestes dues obres, però, no té res més previst fins a l'any que ve. No pateix gens: "Potser em distrauré amb una cosa crematística, si m'ofereixen televisió, però si no és res gaire llarg, perquè les sèries no les suporto". Potser per això el teatre ha estat el seu camp de batalla quasi exclusiu: "No em venc, no em promoc. Si volen, ja saben on sóc". No totes ho poden dir seriosament.

Laura Conejero 'Petits crims conjugals' al Teatre Poliorama

La dolça Conejero -musa de Sergi Belbel, que l'ha dirigida en una quinzena de muntatges-, modula la seva veu melosa per encarar-se de nou a Ramon Madaula, després de l'èxit d' El llibertí , a Petits crims conjugals , totes dues d'Eric-Emmanuel Schmidt. L'actriu mai ha estat inactiva, perquè la televisió l'ha reclamada en sèries tan populars com Poblenou , Sitges i ara Infidels , i també ha treballat en cinema, però a l'última dècada ha espaiat la seva carrera al teatre. Suau, diu: "Com que m'ha anat bé aquí, no he hagut de marxar a Madrid". Tant és així que els mateixos productors de Petits crims conjugals portaran l'obra a Madrid, però amb actors diferents, castellans.

Rosa Maria Sardà, Mercè Pons i Rosa Vila 'Sagarra dit per Rosa M. Sardà' al Teatre Lliure de Gràcia

Rosa Maria Sardà és tan bona actriu que li deixarien qualsevol teatre per fer el que volgués. No sempre ha protagonitzat obres brillants, i la seva trajectòria al cine guanya la de teatre, però el regust de La casa de Bernarda Alba al TNC amb Lluís Pasqual és inesborrable. Ara Sardà ha escollit un dels seus autors fetitxe, Josep Maria de Sagarra, de qui va interpretar al principi de la seva carrera L'hostal de la Glòria i La rambla de les floristes, per llegir-ne alguns textos seleccionats. Estarà acompanyada de dues actrius còmplices i igualment de pes, Mercè Pons i Rosa Vila.

Emma Vilarasau 'Desclassificats' a La Villarroel

Mare oficial de Catalunya, després dels seu paper a les set temporades de Ventdelplà , Emma Vilarasau ha tornat a capbussar-se de ple al teatre "almenys per una temporada o dues". Acaba de tancar la triomfant representació d' Agost al Teatre Nacional al costat d'Anna Lizaran i ja està a punt d'estrenar Desclassificats, de Pere Riera, a La Villarroel, en què interpreta una periodista agressiva que ha d'entrevistar -i fer confessar- el president del govern. En els últims anys només havia protagonitzat una obra de teatre per temporada -"ja no em veig capaç de fer alhora televisió i teatre", diu-, i ara fins i tot ja té pendent "una cosa molt potent per a l'any que ve". "Però no tens la sort de poder plantejar-te la temporada sencera". "Sí que és cert que si alguna cosa m'ha fet il·lusió, l'he proposada a Focus, i a vegades ha quallat", explica. Per això atribueix a l'atzar el fet que coincideixin tantes actrius: "Això és màgic. És cert que Catalunya és terra d'actrius i hi ha més dones que homes d'un cert nivell. Com que els productors no són tontos diuen «aprofitem-ho». Però no hi ha tants papers per a dones, ni en teatre, ni a la tele, i en cine ja ni pensar-ho. Els costa a les grans americanes, imagina't aquí. La Meryl Streep seguirà treballant fins als vuitanta anys, perquè és la millor, però és un cas atípic. Hi ha la teoria que el públic del cine és la gent jove i, per tant, vol actors joves. El teatre, en aquest sentit, és diferent".

Sílvia Bel 'Un dia al camp' al TNC

Sílvia Bel, mentre la maquillen per sortir a l'escenari com a Natàlia Petrovna, demana un desig: "Tant de bo no fos una coincidència i fos més habitual que les dones tinguéssim personatges importants, perquè històricament, per exemple a les obres de Shakespeare, n'hi ha pocs" -també fa broma dient que potser tanta sort es deu a l'any xinès del conill-. Bel va estremir tothom amb la seva interpretació de la Colometa a La plaça del Diamant , en aquest mateix escenari del Nacional fa quatre anys, i es va guanyar una plaça al reservat club de les actrius amb feina (quasi) segura -si més no, la televisió (Ventdelplà , Infidels) li fa de coixí-. "L'any de la Colometa hi va haver molta pressió però va ser molt gratificant", diu. "Amb el temps agafes experiència i relativitzes més l'opinió dels altres, estàs menys a les seves mans", diu després de passar per El ventall de Lady Windermere , La casa dels cors trencats, Nit de reis i Un marit ideal. "Entre les dones hi ha talent; per naturalesa tenim l'emocionalitat més desenvolupada i, en un ofici com aquest, això s'ha de valorar", apunta Bel. "Esclar que sense els actors, que n'hi ha de boníssims, no podríem fer res", admet.

Àurea Márquez 'Pedra de tartera' al TNC

Les dones fortes i de caràcter són patrimoni d'Àurea Márquez, sembla dir la seva trajectòria. De la Joana Dark de Santa Joana dels escorxadors a Hedda Gabler , les grans protagonistes -i fins i tot personatges únics, com a Informe per a un policia volador - han estat el seu fort. Al TNC treu el món interior de la Conxa, una dona silenciosa, subjugada, complexa, sentimental però no sentimentaloide, i que parla en dialecte pallarès. Pedra de tartera serà un cim a la seva carrera.

Roser Camí, Mia Esteve i Alba Pujol 'Les tres germanes' al Teatre Lliure de Montjuïc

Carlota Subirós ha regalat un clàssic de l'escena, tot un Txékhov, a tres actrius purament de teatre. Probablement són les més desconegudes per al gran públic (televisiu), però no per als aficionats al teatre. Roser Camí ha estat els últims deu anys lligada professionalment al Teatre Romea. Mia Esteve ha cultivat la seva ductilitat picant del gran teatre de Mario Gas i de propostes menys convencionals, amb Roger Bernat, o amb Jordi Casanovas a Julia smells like teen spirit . Alba Pujol és part de la fornada més jove i polivalent del Lliure. "Els productors busquen qui surt a TV3, qui és una cara coneguda -opina Esteve-. Però si hi ha tantes dones al teatre és perquè que hi ha actrius molt bones. A vegades tenim mitificat que el que es fa a fora és millor i jo, aquí, he vist assajos que són brutals, increïbles. Les dones tenim una relació amb les emocions molt interessant. En els nois encara hi ha alguna cosa anquilosada. Jo encara ho percebo. Hi ha actors amb una sensibiliat meravellosa, però en general les actrius som menys pudoroses".

Anna Güell, Maria Molins i Mercè Anglès 'Rive Gauche' a la Sala Muntaner

Marc Rosich defineix la "línia editorial" de les Q-Ars Teatre com a "culte i feminista". A Rive Gauche Anna Güell i Mercè Anglès interpreten dues llibreteres reals, Sylvia Beach i Adrienne Monnier, que van tenir contacte amb la bohèmia francesa d'entreguerres. Maria Molins fa de guia per presentar al respectable Rimbaud, Joyce, Gertrude Stein, Sartre, Hemingway o Scott Fitzgerald. A les obres de les Q-Ars ( Leonci i Lena , Ilíada , Les suplicants , Anem a fer una musa ) tot sovint no hi ha ni tan sols un actor masculí. Amb Rive Gauche fan pujar encara més el percentatge de dones, grans actrius, en actiu.

stats