Publicitat
Publicitat

LA CULTURA CATALANA AL MÓN

"S'ha de ser un català internacional. Un català casolà no té, ni tindrà, cap valor al món"

La Tate de Londres presenta al món el Miró més catalanista

La Tate Modern de Londres inaugura demà una de les retrospectives més grans que mai s'han dedicat al pintor català Joan Miró. Aquesta serà la primera vegada en gairebé 50 anys que el món cultural britànic ret homenatge a gran escala a Miró. Joan Miró: l'escala de l'evasió recull 161 obres, principalment pintura, però també litografies i escultura. La idea va arrencar quan el valencià Vicente Todolí encara era director de la Tate Modern, i tot i que va deixar el càrrec ara fa un any ha continuat en aquest projecte com a assessor. Els comissaris han estat Marko Daniel i Matthew Gale.

El que sorprèn més de l'enfocament de l'exposició és l'èmfasi en el caire polític de l'obra de Miró, explicat meticulosament en el context històric i dins del marc personal de l'artista. Per als seguidors del pintor no és cap sorpresa veure que Miró era profundament catalanista, però ¿com es pot explicar això a un públic internacional? Molt fàcilment, segons Marko Daniel: "No hem fet cap afirmació que no poguéssim demostrar, però és que l'obra de Miró parla per si sola. Des del principi fins a la fi. Els anys 20 són molt intensos per al jove Miró. És el moment en què pren consciència del que és ser català, del que significa el catalanisme per a ell, sense perdre mai l'esperit crític".

També és quan descobreix París, quan entra en contacte amb un doll de diversitat artística. A partir d'aquí Miró buscarà constantment la manera d'integrar el seu catalanisme en una ambició internacional. Té la necessitat de trobar l'equilibri entre les seves arrels i una visió més àmplia del món. Miró segueix parlant i escrivint en català, insisteix que el seu nom es conegui arreu com a Joan, però treballa a França i aprèn de tots els corrents. "Potser el millor exemple d'aquesta època són els seus estudis de la ruralia catalana, un estil de vida que va desapareixent sota l'amenaça de la industrialització i el progrés. És una visió cap al passat, però Miró no és mai naïf. Només cal veure la modernitat de La Masia (obra que en el seu dia va comprar Ernest Hemingway) o de Cap de pagès català . Són obres cabdals que tenim aquí", diu satisfet el comissari.

Poc després esclata la Guerra Civil espanyola, i la vida de Miró, com la de milions d'altres catalans, canviarà per sempre. Daniel assegura que Miró es va comprometre políticament des del primer moment. "Primer pintant Aidez l'Espagne amb la intenció de vendre'l en benefici de la República. I després quan li van demanar que participés en l'Exposició Internacional de París del 1937 pintant Els Segadors (una obra desapareguda). No podia haver triat un tema que l'identifiqués més com a català, com a nacionalista, com a persona proindependència". Daniel afirma que aquest fil és constant durant tota la seva vida, i destaca L'esperança del condemnat a mort , pintat l'any 74, quan Miró tenia 81 anys. "Aquesta és una de les obres més colpidores i compromeses. Quan entres a la sala i veus aquest gran tríptic, notes que t'atrapa visualment. Emocionalment, també. És un homenatge a Salvador Puig Antich".

A més de la gran producció pictòrica, Miró no va tenir mai por a l'hora d'experimentar amb altres materials -els grans murals de ceràmica, l'escultura, tapissos, litografies, pintures efímeres fetes en vidres amb la intenció d'esborrar-les després...-. Aquesta curiositat de Miró no podia ser ignorada: "Molta gent ha vist les pintures de la sèrie Constel·lacions , que són joies que per sort podem ensenyar, però també havíem de presentar la Sèrie Barcelona , una col·lecció de litografies grotesques, agressives i violentes que expliquen perfectament la repressió franquista de la ciutat". També s'hi poden veure els esbossos de les pintures efímeres que va fer per al Col·legi d'Arquitectes de Barcelona. "Aquest projecte va ser molt atrevit, diria que fins i tot genial. Miró va cobrir els vidres de la façana sabent que els dibuixos serien destruïts. De fet, el procés de destrucció sovint era un espectacle per si sol", diu Daniel.

Tot i que Miró ha tingut sempre un gran seguiment en llocs com ara França i els Estats Units, al Regne Unit no ha estat gaire popular. Tret d'una petita exposició el 1988 a la Whitechapel Gallery, Miró ha brillat a Londres per la seva absència. De fet, l'última gran retrospectiva va ser el 1964, i el curador era Sir Roland Penrose, amic personal del pintor i aleshores comissari de la Tate. És difícil explicar una omissió així en una ciutat tan amant de l'art. Vicente Todolí es va proposar omplir aquest buit amb un projecte ambiciós, al qual s'ha unit l'Institut Ramon Llull amb un programa d'activitats paral·leles, que costaran 115.000 euros. Aquesta serà la iniciativa per a la projecció de la cultura catalana al món més important d'aquest any: "Miró no ho necessita, segur, però la cultura catalana viva necessita Miró, com a ambaixador i com a marca", va dir Vicenç Villatoro, director del Llull. La retrospectiva arribarà a l'octubre a Barcelona i el maig del 2012 anirà a la Galeria Nacional d'Art de Washington.

"El que volem és reintroduir Miró -revela el comissari de la Tate-. Refrescar la memòria als que ja el coneixien, però sobretot presentar-lo a una nova generació. I ho fem mostrant el món a través de la visió de Miró, mirant l'entorn tal com ho faria ell, presentant la seva obra estretament lligada amb el seu context social i polític. Miró és un artista del segle XX, però de visió molt moderna. És un artista completament vigent. Seriós i lligat al seu entorn, compromès, imprescindible".