PERIODISTA, DIRECTORA DEL DOCUMENTAL 'T DE TÀPIES'L'inconscient crea símbols, imatges, coses que poden ser útils per a la vida. En l'inconscient també hi ha molta llum. De vegades". Va ser la primera frase, el primer pensament, la primera lliçó que sonava en la seva veu octogenària a T de Tàpies , la que vam triar per obrir el documental que fa vuit anys volia celebrar el seu vuitantè aniversari. Les imatges que l'acompanyaven eren d'un esbós, una idea que, com era habitual l'estiu següent, a Campins, al Montseny, es convertiria en una nova obra. Era un dibuix senzill fet en una de les incomptables llibretes que tenia sempre al costat de la tauleta de nit. "Si em ve al cap alguna cosa, m'ho he d'apuntar, perquè a vegades, quan em desperto al matí, em dic: què era allò tan bonic que vaig pensar que faria? I no me'n recordo".
Va ser una de les moltes confessions que ens va fer, una de les moltes descobertes que ens va oferir, al llarg d'aquell any, estones i estones -de vegades érem pesats, preguntant, insistint i filmant tot el que podíem, fascinats per un home que, tot i l'edat, transmetia una energia desbordant, i amb un poder magnètic sorprenent.
"El quadre arriba un moment que sembla que es rebel·li i diu: «Tu no tires per bon camí». I t'has de cenyir al que vol el quadre". Això últim costava de creure. Tàpies lluitant amb Tàpies. Tàpies reconduint la matèria, la forma, el símbol. I al final "és el quadre qui mana". I aleshores, en observar desplegades totes les obres que havia fet aquell estiu des de la balconada que s'havia fet construir a l'estudi, es feia evident que ho deia de debò.
Quan ens va deixar contemplar aquella estesa de quadres a terra, una mirada que feia servir per compensar en formes i colors tota la producció anual, vam tenir la certesa que aquells quadres manaven, que s'imposaven, determinants. Colors terra, cal·ligrafies, cossos, lletres, objectes, amb vernís i amb pols de marbre. "Jo he trobat aquest sistema de treballar amb això que en diuen matèries, que si tu mires el material que faig servir està ple de granets de pols. I és potser en aquest granet de pols on hi ha tot l'univers", deia. I també: "Tinc unes matèries que són bastant líquides i que, en posar-les damunt el quadre, s'escampen i llavors les condueixo una mica, i resulta que queda convertit en un peu o una sabata. Tots aquests objectes es van formant amb els materials, i això em fa molta gràcia, perquè demostra que l'univers té com una unitat, és únic i divers a la vegada".
Entrar i sortir d'aquell estudi, veure'l créixer, va ser un privilegi. Un regal d'un artista immens que fins i tot es va posar el pijama de feina per a nosaltres, tal com ho feia per a ell, per pintar, per la seva comoditat. Una altra generositat de l'artista captivat per la grandesa del més petit, pel detall més pobre i insignificant. "Les coses molt grosses i molt treballades no et transporten tant a la realitat profunda que sempre anem buscant els artistes. Alguns, no tots. Això forma part d'una certa filosofia que he anat adquirint amb els anys. Menysprear les coses molt ampul·loses, les grans retòriques, coses que es tenen per molt importants, i apreciar el que és petit i modest".
Potser per això, i per molt més, la majoria d'aquestes lliçons conversa van ser al voltant d'una tassa de te amb la Teresa, la seva dona, en un petit menjador íntim, sota un mandala. Un te de Tàpies -com vam titular el documental-, un te amb Tàpies, de gust refinat, com correspon al lector i a l'escriptor que era, al col·leccionista exquisit, i sobretot al pintor infatigable. "Treballo amb una mena de teló de fons que és bastant permanent, tenint en compte els valors essencials. Ara davant d'aquest teló de fons passen coses, les coses de la vida, les circumstàncies, els canvis, perquè tot canvia, això sí que és molt important recordar-ho sempre, la impermanència de les coses".
