Publicitat
Publicitat

HE LLEGIT NO SÉ ON

Tantes paraules, i encara estem per dir

Desenganyem-nos: les paraules són tot el que tenim, gairebé tot el que som. Però ja n'hem gastades moltes i ni ens les hem acabat ni ens hem explicat.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures

La nova novel·la de Joan Carreras no pot començar millor. Ens arriba encapçalada per un parell de versos d'aquells que ho diuen tot: "Tantes paraules/ i encara estem per dir". Són del Jordi Cornudella i em provoquen un efecte fulminant: necessito trobar com sigui el poemari (o, almenys, el poema) d'on surten aquests versos, i empassar-me'l sencer. Però resulta que no és tan fàcil, perquè no estan publicats enlloc. Sort que els déus saben ser generosos, quan volen: ensopego amb en Cornudella, m'informa que són versos inèdits i que ja me'n passarà la versió ampliada. Confio que hagi entès que es tracta d'una urgència.

Parlant de versos. Jordi Pujol admet en el tercer volum de les Memòries que l'esperit de La pell de brau, de Salvador Espriu, ha fracassat. En el dinar de presentació del llibre, l'expresident hi insisteix: "Si no s'aconsegueix el pacte fiscal, s'haurà posat de manifest que el camí de Sepharad no val, i aleshores tampoc tindrem una sortida gaire clara però s'haurà de fer un plantejament diferent". La idea espriuana d'Espanya era també la idea pujoliana (el poeta està tan present en Pujol que a l'índex de noms consta que parla d'Espriu a la pàgina 320, tot i que el llibre acaba a la 319). Fins que s'ha demostrat de sobres que Sepharad no escolta. I que potser caldrà fer efectiva d'una vegada l'amenaça de Maragall (l'avi) de dir adéu a Espanya. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser/ si no som lliures.

Encara som a temps de circular per carreteres secundàries

Joan Carreras té moltes paraules per dir, i és una sort. La seva quarta novel·la, Carretera secundària (Proa), em deixa pensant en les relacions entre pares i fills, en les llegendes que expliquen veritats, en la gent que no és el que sembla, en la vida que vivim versus la vida que voldríem viure. "I si en comptes de recordar algú que has estimat et recordes d'estimar algú? Seria més fàcil, no?", etziba l'Aina al Jonàs, i sí, la novel·la també va d'això, del perill d'estimar a deshora, massa tard. Com si les persones visquéssim pels segles dels segles i mai no ens calgués buidar les cases dels que se n'han anat abans.

Sempre he pensat que en Carreras té menys nom com a escriptor del que li pertocaria si el negoci editorial es regís per la justícia literària. Però suposo que això va com va, com canta la meva última descoberta musical, Joan Dausà (no me'l puc treure del cap, ni de les orelles), a la cançó M'hauria agradat . I, com també canta en Dausà, "encara hi som a temps". De trucar-nos. D'abraçar-nos. De provar-ho. De llegir els bons llibres pendents.

Tenim o no tenim un país a l'altura dels seus novel·listes?

"La meva cigala està com el país". Ho pensa el protagonista d'En caure la tarda , la nova novel·la de Jordi Coca. En Miquel és un paio "mediocre, vulgar, carregat d'humanitat i dignitat", en paraules de Jordi Llovet, que apadrina el llibre en un esmorzar a la biblioteca del Grup 62. L'antiheroi de Coca és un home vidu (mira, com el pare del protagonista de la novel·la de Joan Carreras), gras, desencisat, amb un càncer que probablement ha tornat.

Segons Jordi Llovet, els autors catalans actuals deixen molt a desitjar (i la novel·la de Lluís Llach "estilísticament no s'aguanta"), però aquest llibre de Coca és "una obra mestra". En canvi, segons Jordi Coca, "a Catalunya tenim una novel·lística fins i tot millor que la dels països de l'entorn, però el que falla és el país, que no està a l'altura dels seus novel·listes". És, diu, "un país pobre d'esperit, gallinaci, basat en la mentida". I jo surto de Can 62 amb la cua entre cames (i amb Joan Dausà a les orelles), no fos cas que em convenci i em posi a plorar.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT