Supervivències

Principal.- Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke, d’El conde de Torrefiel. Abans de continuar, cal significar el títol i el nom de guerra dels ideòlegs. Té una pinta fantàstica, més enllà de la convencionalitat i amb un prestigi que encara fa més golós l’agosarat espectacle. Agosarat no tant pel contingut com per la seva estructura dramàtica. O ambdues. El cert és que comença provocant, parlant de sexe, que sempre fa riure, però no és el que pretén. Crec, encara que hi havia alguna rialla exagerada, que no era la intenció de les diferents històries que es van desenvolupant sobre l’escenari provocar hilaritat. Les diferents escenes deixen un pòsit de reflexió indiscutible i fins i tot de transcendència mitjançant l’absurd d’una posada en escena que beu de les fonts del surrealisme, encara que carregades de quotidianitat alhora. Una combinació de màxima dificultat, gairebé un exercici de funambulisme dramàtic amb el talent i la precisió com a única xarxa de seguretat per evitar no caure de morros dins la sal gruixuda, en la provocació gratuïta de la transgressió en la que alguns pensen que hi cap tot i de tot. Les forces vives d’El Conde de Torrefiel -comandades per Pablo Gispert, que també exerceix d’actor juntament amb Tanya Beyeler, Nicolás Carbajal, David Mallols i Mario Pons-Macia- transiten pel camí del compromís, de la denúncia, contant històries que mai no deixen indiferent, sempre apuntant la diana correcta i amb la precisió d’un tirador d’esgrima. Un escenari buit, de supervivència, que no té res a veure amb el minimalisme, l’omplen de realitat, amb un contingut sòlid, vidriòlic, del qual ningú no es pot escapar. Hi ha llandera per a tots i cadascun dels temes més universals, des del sexe fins a la sanitat, passant per la religió, l’art i fins i tot pel teatre, concretament per la seva manera de contar les diferents històries amb un llenguatge nou, fresc, sa, contundent. Un fresc social demolidor. Un acte de coratge, la seva programació.

Xesc Forteza.- La cultura de les celebracions és una manera de quedar bé sense tenir un programa, una línia definida, amb molta semblança als concursos d’idees, que no són altra cosa que la confessió pública que no saben què fer. Així va néixer Calbó o el viatge d’Orfeu, per commemorar els dos-cents anys de la mort de Pasqual Calbó (1752-1817), pintor neoclàssic menorquí que va desenvolupar el seu talent per terres italianes i americanes, i deixà un llegat de dibuix geomètric força indiscutible, a més d’una sèrie de cartes que es conserven amb el qüestionari que li va fer poc abans de morir Joan Ramis i Ramis. Amb aquest qüestionari comença l’obra que encarregaren a Pitus Fernández, que gairebé sempre és garantia de qualitat i nivell, rodejat d’actors amb no menys solvència i pedigrí, com és ara Enka Alonso, Joan Manel Vadell i Josep Orfila, amb el jove Marc Joy, de qui no tenia referències i que interpreta el personatge de Pasqual Calbó. Sense gaire escenografia, en una altra obra de subsistència, “alimentària”, que diria Buñuel, Pitus Fernández fa la sensació d’haver quedat -vull suposar que per manca de temps i pressupost- en el primer escaló de tot, en una primera escriptura, un esborrany, sense punts, ni comes, ni adjectius, ni adverbis. De cadascun amb qui es va escriure una carta creen un personatge, o no tant: el fan sortir sobre l’escenari, però no hi ha feina de creació ni en el personatge ni en la interpretació, amb la qual cosa tot està construït a peu pla, amb l’hàndicap que el punt de partida és la correspondència, i tot queda reduït a una lectura de cartes, més o menys dramatitzada, sense relleus ni colors. Tot just al principi, veient el jove fent de vell, estava clar que a l’espectacle li mancaven un parell de bulls. Tot just acabar, era evident que havien oblidat, o no havien tengut temps, ni de salpebrar-ho ni de posar-hi les espícies.