Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Sufjan Stevens es buida en directe

El músic de Detroit provoca una catarsi emocional a l’auditori del Fòrum

Sufjan Stevens ha publicat un dels discos més importants d’aquest any i el públic que dimarts omplia a vessar l’Auditori del Fòrum semblava saber-ho, perquè el pati de butaques bullia d’expectació. A Carrie & Lowell (2015) el cantautor i multiinstrumentista de Detroit s’ha buidat del tot, en un exercici que té més de valentia que no pas d’estriptis emocional.

Però per entendre bé el que es coïa a l’escenari calia saber que la mare de Stevens, Carrie, va abandonar-lo a ell i als seus germans, als 3 o 4 anys, “en aquell videoclub”. La història, tristíssima, va trobar una manera d’explicar-se a si mateixa en forma de cançons quan Carrie va morir, el 2012. Són peces que s’interroguen constantment, que busquen una resposta, una possibilitat de redempció, i que ara, en directe, serveixen per convertir l’amargor i l’abisme existencial de l’autor en una catarsi també per a l’espectador. Compartint-les, Stevens troba la curació. Però també el públic es fa seves les cançons, perquè, malgrat partir dels detalls més íntims, l’autor aconsegueix elevar la seva pena a sentiments universals. “Quin sentit té cantar cançons si ni tan sols et sentiran mai?”, va cantar a Eugene, amb una veu tan fràgil que semblava que s’havia de trencar.

Èpica de butxaca

Van ser més de dues hores centrades en el folk gairebé despullat del seu últim i setè disc, però que també van incloure 15 minuts d’experimentació i un tram de maximalisme fluorescent amb Vesuvius i I want to be well, del disc The age of Adz (2010). Tot i que també es podia veure com un acte de generositat (va oferir més pel mateix preu), les bases contundents i els colors psicodèlics van desentonar amb la línia intimista que havia traçat Stevens.

Fins aquell moment el quintet de multiinstrumentistes havia fet sonar banjos, orgues, veus angelicals i fins i tot un trombó. I, de mica en mica, les micropercussions electròniques i els sintetitzadors es van anar obrint camí en un concert acompanyat d’efectes visuals i d’imatges familiars i també de paisatges.

Als bisos el de Michigan tampoc va fer el garrepa i va oferir una tirallonga de sis cançons culminades amb la famosa Chicago,del disc Come on feel the Illinoise (2005), de quan encara pensava que podria complir la promesa de publicar 50 discos inspirats en els 50 estats dels Estats Units. Finalment, ha resultat més èpic un disc d’aparença senzilla però que toca molt endins i que ens recorda, com canta a Fourth of July, que “tots morirem”.