Subirats, l'artista dels camps de concentració

Barcelona."He vist néixer aquesta immensa ciutat de fusta capaç per a 60.000 habitants i mentre creixia m'he distret i he gaudit però... A la tornada de tot això és un camp de concentració. La vida, potser la veritable, està més enllà, està en la lluita diària per l'existència i en les petites conquestes de llibertat i no en aquest plaent i fàcil lliscar dels dies... ¿Què ens espera? No ho sé! Potser un futur molt negre es tanca sobre nosaltres però, ¿qui sap si més enllà de tot això existeixen uns horitzons molt rosats?" Josep Subirats (1914-1997) va escriure aquesta carta a Teresa Martori, que acabaria convertint-se en la seva dona, quan va entrar al camp de concentració francès de Barcarès.

Era el febrer del 1939 i aquest dotat dibuixant i cartellista havia vist truncada la seva prometedora carrera amb la Guerra Civil. Els seus dibuixos, juntament amb les fotografies d'Agustí Centelles, són l'únic testimoni gràfic del camp de sorra envoltat de llargs filats en què van anar a parar milers d'exiliats espanyols. Quaranta de les seves obres, la majoria inèdites, es poden veure a Josep Subirats, periple d'un artista: del front als camps de concentració i dels batallons de treballadors als suburbis de Barcelona (1936-1941) , que després d'haver passat pel Museu Memorial de l'Exili, recalen al Museu d'Història de Catalunya fins al 20 de novembre.

L'exposició acaba amb l'inici de l'últim capítol de la vida d'aquest artista: el seu exili interior. Quan va tornar a Catalunya el 1940, perquè tenia por de perdre el seu amor, Teresa, Subirats va començar el seu exili interior: "Ni podia parlar ni podia compartir els seus records de la guerra i dels camps", explica el comissari de l'exposició, Eric Forcada. Però el seu silenci no li va tancar els ulls. Subirats es va dedicar a dibuixar les altres barraques, les que es van aixecar a les platges de Barcelona durant la postguerra. El 1951 va fer una segona exposició -la primera havia estat el 1936, quan era un prometedor artista-, però li van aconsellar que pintés coses més boniques. No va tornar a intentar exhibir la seva obra. De portes enfora es va dedicar a treballar per la publicitat, però a casa seva va anar guardant i ordenant els seus altres dibuixos, els que il·lustraven tots els canvis de Barcelona des de la dècada dels 40 fins al 1994.

"Aquesta és una generació malauradament oblidada" -lamenta la filla de l'artista, Marina Subirats-, "van ser perdedors i van viure com a perdedors, la seva memòria ha estat poc reivindicada". Els fills de l'artista són els que, ara per ara, guarden els dibuixos i les cartes del pare: "Sovint em pregunto què passarà amb aquesta obra", diu Subirats. Ella recorda el seu pare com "una persona molt tímida: no era un lluitador, vivia per al dibuix i era molt sensible, molt reflexiu, es va tancar al seu món".