MÚSICA
Cultura 30/06/2013

Standstill i Za! posen la llum i el caos al PopArb

La Brigada substitueixen El Petit de Cal Eril en la primera jornada del festival

Xavier Cervantes
3 min
UN NOU ESPECTACLE ESCÈNIC I MUSICAL
 Standstill van defensar a Arbúcies Cénit, l'espectacle basat en el disc Dentro de la luz, que tot just acaben de publicar. En el concert van combinar jocs d'ombres i llums  i projeccions d'iconografia tant romànica com gòtica.

ArbúciesStandstill i Za! Van ser els grans protagonistes de la primera jornada de la novena edició del festival PopArb. I El Petit de Cal Eril ho va ser en absència. Divendres al matí, Joan Pons, l'ànima del grup de Guissona, es va llevar amb una desagradable sorpresa: amb prou feines podia moure la mà a causa d'una tendinitis. "Podia cantar, però de cap manera podia tocar la guitarra", va explicar Marçal Lladó, del segell Bankrobber. L'evolució de la lesió determinarà si caldrà buscar un guitarrista per atendre els pròxims compromisos.

L'organització va reaccionar amb rapidesa i va convèncer La Brigada perquè fes via cap a Arbúcies i actués després del pop sorollós d'Univers i de la gestió del drama i dels crescendos de Quart Primera. "No som El Petit", va advertir Pere Agramunt des de l'escenari abans d'engegar un sòlid concert que va mostrar tots els perfils de la banda: del pop etern a la manera de Burt Bacharach d' Un trist i miserable cop de mà al country rock d' Els amants , una de les peces del disc Incerta glòria (2012) que van esquitxar el repertori. I sempre amb la veu d'Agramunt en primer pla, clara i amb una capacitat expressiva que li permet transmetre un interessant joc entre la melancolia i la ironia.

Un dels moments més memorables va ser la interpretació d'una "versió d'una versió": És odiós quan un amic triomfa , l'adaptació que Hidrogenesse van fer de We hate it when our friends become successful , de Morrissey.

Tan bon punt va acabar l'actuació, a l'altre extrem del recinte de Can Cassó va començar el concert de Salvaje Montoya, l'aventura de Valentino Montoya, Germán Ruiz, Miquel Andreu i Miguel Ángel Blanca, el cantant de Manos de Topo, que aquí fa de baixista. La idea era fer ballar amb un combinat de surf i garatge amanit amb tocs de cúmbia, i si més no van aconseguir que ho fessin les primeres files amb cançons com Ana i Mal viaje , que formen part del disc Boda rumana . També se'n van sortir buscant la connexió entre la sardana i l'spaghetti western i sobretot amb una actitud de directe que aplega elegància canallesca, camises llampants i el verb teatral de Montoya. Pot ser que llueixi més i que sigui més salvatge en una sala petita que en un festival, però així i tot va ser un concert expansiu pensat per fer moure el públic.

Fum, làsers i un retaule gòtic

En canvi, l'espectacle Cénit , de Standstill, no lluirà en una sala petita. D'entrada, necessiten prou espai escènic per penjar-hi tres pantalles en forma de retaule gòtic on projecten iconografia diversa: de pintures romàniques a quadres de Brueghel. També els cal amplitud per situar les dues bateries perquè siguin efectius els jocs de llum i de làser. Tot això ho van tenir a Arbúcies, en un concert en què, com va recordar Enric Montefusco, per fi podien defensar el repertori de Dentro de luz amb el disc ja publicat. Justament això és el que van fer: dedicar tot el xou al nou àlbum i als laberints lírics d'un Montefusco que busca una llum després de mirar-se la foscor interior. Contundents i precisos en l'execució, Standstill van acabar desapareixent amb Un sitio nuevo : els cinc músics a contrallum, amb la veu enlairant-se fora d'aquest món i amb el làser dibuixant una mena de túnel. El públic, ja força nombrós, va recompensar aquest nou exercici conceptual amb una ovació, trepitjada pel so d'una trompeta i el repicar d'unes baquetes. Eren els Za!, que sortien d'un lateral de l'escenari i caminaven cap a l'altre escenari, on van començar amb el mantra Calonge Terrassa .

L'inici dels Za! va ser menys fluid que altres vegades, però a partir de Súbeme el monitor el xou va agafar el to de caos controlat que caracteritza el duo. Ben controlat fins a cert punt, perquè els Salvaje Montoya van encapçalar una invasió d'escenari a la qual es van apuntar molts espectadors, contents de participar en el concert d'un duo sempre sorprenent i que va deixar la gent amb ganes de seguir ballant amb els ritmes electrònics de The Suicide of Western Culture.

stats