Spinoza, Leibniz i el cas dels catalans
El filòsof jueu neerlandès Baruc Spinoza (1632-1677) considerava que el model polític de la Corona d'Aragó era un magnífic exponent de la monarquia limitada que garantia "una llibertat prou àmplia per a la multitud". No estranya, per tant, que anys després, el 1713, Felip V considerés que les Corts havien convertit els catalans en " más repúblicos que el Parlamento alusivo a los ingleses ". Les cites són extretes de la interessant introducció que Joaquim Albareda fa del volum cinquè d' Escrits polítics del segle XVIII (Eumo Editorial), en aquest cas dedicat al "moment republicà" de 1713-1714.
Albareda és un dels principals coneixedors del vessant internacional de la Guerra de Successió, la qual, diu, "va accelerar la circulació de la informació política a Europa i va enfortir, de forma decisiva, l'opinió pública". En un context de pugna ideològica entre llibertats i absolutisme, Albareda destaca l'aportació d'un altre filòsof, Leibniz (1646-1716), conegut al seu temps com "l'últim geni universal" -ja veieu que això de proclamar la fi dels temps de la cultura és una pràctica secular recurrent-. El savi alemany ho tenia clar: Felip V pretenia convertir-se en "rei absolut" i governar "a l'otomana". És més, Albareda remarca que Leibniz, "en el seu al·legat a favor de la casa d'Àustria i dels seus mètodes de govern, adduïa que calia donar llibertat als països de la monarquia hispànica perquè escollissin voluntàriament i amb llibertat el rei que els havia de governar". En canvi, des d'Itàlia, el filòsof Giambattista Vico es va alinear amb els Borbons, què hi farem.
Tot plegat té bastant a veure amb el que avui hem rebatejat com a dret a decidir. El 1719, a pilota passada, des de l'exili vienès, el jurista Josep Palatí ho formulava així: "Catalunya, en qualitat de lliure, no està subjecta al dret de res ni de ningú, sinó al seu propi dret".
El llibre reprodueix tres textos clàssics a favor de la causa catalana: Crisol de fidelidad , Respuesta de un aragonés i Lealtad Catalana . Són textos del que l'estudiosa italiana Angela de Benedictis ha definit com a "republicanisme monàrquic" per referir-se a una Barcelona assetjada però convençuda dels seus drets, a l'estil d'una ciutat república mediterrània. Com ja havia escrit Giovanni Botero (1544-1617), la capital catalana "apar més república franca que ciutat vassalla".
