Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Sónar, una passió amb dues dècades d'història

Sergi Caballero, Ricard Robles i Enric Palau afronten una nova edició del festival amb la mateixa inquietud que tenien l'any 1994

Amb els números a la mà, és inqüestionable que el Sónar s'ha convertit en una cita cultural de referència i, alhora, en un generador d'activitat econòmica. Tot de dades objectives parlen de la seva rellevància: més d'1,2 milions d'espectadors i més de 7.000 artistes han passat per les dinou edicions del festival. "La feina ben feta no té fronteres", fa broma Ricard Robles (Esparreguera, 1965), que comparteix la direcció del Sónar amb Sergi Caballero (Barcelona, 1966) i Enric Palau (Manlleu, 1964).

Tanmateix, els números no serien els mateixos sense el motor de la passió. "Tinc una mena de deformació -diu Palau-. Sóc a qualsevol lloc del planeta, en una botiga o en un bar, i si escolto una cançó que no conec de seguida vaig a demanar què és". Dit d'una altra manera: bona part de l'èxit del Sónar rau en l'aposta per la descoberta i a projectar en el públic la mateixa curiositat i passió que tenen els tres directors.

Palau i Robles són en un despatx de la seu de l'empresa que organitza el festival, Advanced Music, al carrer Zamora de Barcelona. No dubten quan se'ls pregunta si es reconeixen quan miren enrere, fins a la primera edició del Sónar, el 1994. "Sí, clarament, i amb un perfil de fan i d'usuari musical molt més accentuat", diu Robles.

Tot va començar a Sevilla

La prehistòria del Sónar és a Sevilla, durant l'Expo 92. Palau i Caballero, que aleshores tenien el grup Jumo, van coordinar la part de música electrònica i experimental del pavelló espanyol. Hi van conèixer Teddy Bautista, president de la SGAE però també un músic involucrat en projectes electrònics. "Vam parlar de fer alguna cosa perquè la música electrònica agafés una visibilitat que no tenia", recorda Robles. Bautista, que llavors ja parlava de "cultura electrònica més enllà del fet musical", diu Palau, els "va posar en mans" de Ferran Mascarell, l'actual conseller de Cultura, que aleshores era el delegat de la SGAE a Catalunya. "Bautista li va dir: «Ferran, ocupa't de les idees que surtin d'aquesta gent i anem treballant»", explica Robles. Després de gairebé dos anys de feina, van presentar un projecte de festival amb l'aval de la SGAE "per si calia cobrir algun dèficit", però sense cap subvenció. "De seguida van acceptar que la idea del festival era bona, i quan va quedar configurat vam anar al CCCB a parlar amb Josep Ramoneda. Li vam explicar el projecte i ens va dir que sí", diu Robles.

Socialitzar mitjançant el ball

En un temps sense internet, el primer Sónar va aplegar col·lectius i espectadors de l'Estat vinculats amb la música electrònica i experimental i interessats en les arts visuals. "Eren comunitats petites i disperses, i l'objectiu del festival era convertir-se en un punt de trobada per començar a generar interaccions", recorda Robles. A més a més, el Sónar els va posar a ballar, la més vella i efectiva manera de socialització.

Una de les intuïcions del festival va ser apostar per canviar la manera de relacionar-se amb la música i la tecnologia. "Existia una cultura sofisticada però amb uns paràmetres d'acostament a la cultura molt clàssics, molt d'explicar les coses acadèmicament -assegura Palau-. Nosaltres ho vam començar a capgirar acostant l'artista que venia del món acadèmic als que venien d'un ambient radical o de la música de ball. I a la nit, en el moment de ballar, tothom s'ajuntava. Un doctor en física del so que durant el dia presentava experiments tecnològics en una ponència podia anar al Sónar de Nit i tenir una experiència viva de la física del so. I li semblava fantàstic perquè no estava sol en un laboratori, sinó compartint l'experiència amb 5.000 persones".

Any rere any el festival va anar creixent. Dels prop de 6.000 espectadors del 1994 es va passar als 80.000 del 2001, quan l'activitat nocturna es va traslladar al recinte firal de Gran Via de l'Hospitalet. El que no va canviar va ser l'actitud a l'hora de programar. "Sempre diem que és un festival molt democràtic. En el cartell tots els artistes surten amb el mateix cos de lletra. Portem coses molt acadèmiques, d'altres de molt extremes i també coses més populars, però totes tractades amb el mateix respecte. I sempre hem volgut convidar la gent a descobrir", diu Palau.

Una de les obsessions de l'equip directiu del Sónar és no donar l'esquena al públic. "No volem posar traves a l'espectador. Les propostes artístiques s'han de presentar de manera que siguin experiències que s'entenguin i que connectin amb el públic", afegeix Palau. Aquesta condició serveix tant per a un espectacle en 3D de Kraftwerk com per a una sessió de DJ de Luciano o un concert de màquines de cosir.

Aprendre dels errors

La lògica de l'assaig-error també forma part del Sónar. Ho assumeixen amb la serenor que confereixen gairebé vint anys de festival amb molts més èxits que fracassos. "L'error és inevitable, però t'hi has d'arriscar. De fet, hi ha errors que tornaríem a cometre. A vegades programes artistes que tenen una posada en escena que no funciona", reconeix Palau. Per exemple, algun any no han encertat amb els DJ que tanquen les nits. "Hi ha artistes que funcionen en espais per a 800 persones. Els has vist en aquest entorn i has experimentat la potència del seu discurs. Però quan els trasllades a un espai per a 8.000 persones pot passar que no funcioni. Llavors veus que l'artista està patint, esforçant-se per fer una feina en un espai que no és el més adient", diu Robles.

També hi ha hagut experiències relativament frustrants en el recorregut internacional del Sónar. "Així com amb el Japó hem establert una relació que ja fa deu anys que dura, quan vam anar a Corea l'experiència no va funcionar. És una societat que no té una relació natural amb la música occidental en general i encara menys amb l'avançada, però tot i així hem tingut la sort d'anar-hi", explica Palau.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT