Solidaritat La negociació s'encalla i els músics no desconvoquen la vaga

Fins aquí podem arribar. No ho dic amb resignació. Ho dic després de passar tres bones hores amb Aïda , òpera amb la qual es tanca la vint-i-setena Temporada d'Òpera al teatre Principal, amb un bon bagatge, amb un aprovat molt alt, si ho comparam amb el que es fa per la resta de la geografia espanyola, incloent-hi tots els grans teatres. Si ho hem de qualificar per les expectatives, possibilitats i resultats, es mereix sens dubte un notable la tasca que ha duit a terme José María Moreno. Una tasca no sense risc, com és per exemple l'anterior funció Viatge per la tetralogia de Wagner i també amb aquesta "immensa" Aïda . I dic immensa per tot allò que us podeu imaginar, que no és altra cosa que la quantitat de gent, músics, cor i figurants que es necessiten per donar-li tota l'esplendor que requereix. El resultat, més que digne, i el públic, exultant i amb moltes ganes de fer mamballetes cada cop que acabava una ària. Per tant, un èxit de públic i pel públic.

Pel que fa als protagonistes, lògicament s'ha de fer una valoració en primer lloc la "Celeste Aïda" que va interpretar Ji Myung Hoon com Radamés i val a dir que se'n va sortir més que bé amb el sempre reconegut "si bemoll" d'extrema dificultat i bellesa. Després, tota la fanfàrria i espectacularitat també prou conegudes, els ballarins de rigor i el lluïment del cor, que com sempre baixant una mica el volum milloraria molt.

Perfecta comunió

Però el millor de la gran òpera de Verdi encara estava per arribar. El segon i el tercer acte varen ser exquisits, perfecta comunió entre la paraula i la música, bona feina de Moreno i l'Orquestra, com també amb una Eugenia Bethencourt com Aïda, tant a O patria mia com a tots els duets amb el solvent i conscient de les seves possibilitats Ji Myung Hoon, com per exemple, i només com a exemple, a Presago il core della tua condanna . De fet, totes les lògiques carències dels dos primers actes es varen esvair, per arribar a un gran nivell. No va ser absent a la consecució de la fita la veu i la presència de María Luisa Corbacho, sempre a bon nivell. Per tant, el duel entre la mezzo i la soprano, més enllà del duel argumental, va ser de nota. Com tot plegat.

P.S. Solidaritat amb l'orquestra per una raó molt senzilla: la feina es paga. Si volen reduir l'orquestra, que també ho facin al Govern, al Govern del Consell Insular, al Govern de l'Ajuntament, en el mateix percentatge. Pura lògica austera.