Publicitat
Publicitat

EN DIRECTE

Fassbinder guanya el pols a 'Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Maya'

Sol Picó s'embolica en la seva pròpia teranyina

Les amargues llàgrimes de Petra von Kant és una pel·lícula tremendament claustrofòbica de Rainer Werner Fassbinder íntegrament rodada a la casa on viu la protagonista, una dissenyadora de moda. La Petra, abandonada pel seu marit, s'enamora bojament d'una joveneta que troba al carrer, la Karin, a la qual convertirà en la seva amant i a qui s'entregarà en cos i ànima. La Karin jugarà amb ella i el seus sentiments fins que decidirà tornar amb el seu marit i deixar la Petra en la desesperació total. Aquesta relació i la de la Petra amb la seva criada muda Marlene, a qui maltracta i domina, són els eixos de la narració i també la base argumental del nou treball de Sol Picó, dominat justament per la narració de la història.

La coreògrafa valenciana converteix la Petra en una dona aranya i col·leccionista de monstres humans dominats pel sexe, la fúria o el foc, i situa l'acció en una lúgubre pista de circ o un barraca de fira amb una perxa xinesa al bell mig de l'escenari que donarà molt joc. Estem davant d'una creació de teatre-dansa o, més ben dit, de teatre amb dansa o fins i tot, filant més prim, de no-dansa, que en diuen els més ortodoxos, ja que l'objectiu fonamental de l'espectacle sembla que és explicar de manera sinòptica l'argument de la pel·lícula.

Hi ha, doncs, molt de text (curiosament amb sobretítols en anglès) i el personatge de la Petra està encarnat per una actriu, Maru Valdivieso, que domina en tots els sentits la pista i la narració. I aquí trobem la primera errada: el text és planer, ple de llocs comuns i, en conseqüència, allunyat de les tensions amoroses i de les relacions de poder que s'estableixen en el triangle femení. Sorprèn que Carles Alfaro, que col·labora en la dramatúrgia i la direcció d'actors, no hagi detectat la banalitat en què es fonamenta l'espectacle.

Amb el fuet a la mà, la Petra domina el seus monstres, que il·lustren la narració amb frases coreogràfiques, que són el millor d'aquesta creació en la qual diríem que Sol Picó ha quedat embolicada en la seva pròpia teranyina sense saber gaire bé el que volia explicar més enllà de l'anècdota i, el que és pitjor, com fer-ho.

De les interpretacions destaca el compromís amb el personatge de la totterreny Maru Valdivieso i, per un servidor, la creació que fa Xaro Campo de la Karin, imaginem que el "putón de la Abeja Maya" del títol de l'espectacle.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT