Publicitat
Publicitat

Crítica

Es ven una casa on ja no vull viure

La novel·la L'espèce humaine, de Robert Antelme (1917-1990) –que encara no ha estat traduïda al català–, resumeix tot l'esforç que es va haver de fer per superar les ferides del segle XX. El dolorós testimoniatge d'Antelme proclama una sola humanitat indivisible. Per això mai no pot haver-hi cap justificació per a la crida a la destrucció dels enemics. Aquesta solidaritat incondicional és l'herència més important que hem rebut.

"A Europa, tot això ens ho sabem tant de memòria que ens costa parlar fredament, tècnicament, professoralment de la guerra". Aquestes paraules, que recull Fèlix Fanés a Diari de guerra. Nova York. Tardor 2001, pertanyen al seu propi pare, que va quedar esgarrifat davant l'esforç bèl·lic dels Estats Units contra el Vietnam. El pare, periodista conegut, va fer el seu viatge americà l'estiu del 1965. La tardor del 2001, durant una estada d'estudis a Nova York, Fanés, catedràtic d'història de l'art, observa com després de l'Onze de Setembre la gran urbs es tenyeix de colors greus. El gest més quotidià pot contenir elements per comprendre els fets de l'11 de Setembre del World Trade Center, per això va apuntant amb meticulositat els petits incidents que presencia.

La modernitat, amb aquell afany del progrés desbocat, se'ns està acabant. L'atemptat a les Torres Bessones ha fet trontollar la noció del temps lineal que no té fi. Slavoj Zizek –si em permeteu buscar l'aval en el pensament d'aquest filòsof actualment tan citat– ha definit la nostra era com la del temps apocalíptic. El Diari de guerra de Fanés és un bon testimoni d'aquesta transformació radical de la percepció. Ningú ja no en dubta, el desastre és imminent.

L'angoixa del narrador dins l'avió és l'angoixa de l'home actual que no sap ni com ni quan ha perdut el terra sota els peus. Fanés defineix el seu propi cos com una nosa que es mareja i té por. Voldríem alliberar-nos d'aquest embolcall carnal que "té vida pròpia". Voldríem poder-ho controlar tot, abolir els perills i les incerteses, viure una existència virtual.

Si la modernitat era pensada des del progrés incessant, les societats tradicionals vivien amb els cicles de la natura. Diari de guerra arrenca sota els til·lers de la rambla de Catalunya de Barcelona. Som a l'inici de setembre, però el cronista sent la flaire dolça dels arbres florits. La incongruència mostra Fanés com un home postmodern. El final d'estiu el marquen les obligacions, la tardor arriba perquè les platges són buides i no perquè la llum declini.

L'autor mostra compassió per un actor envellit en xandall rosa que remena les escombraries o per la poeta frustrada a qui mai no li publicaran cap llibre. També aquí queda clara, però, la línia divisòria que separa el món dels feliços, que saben aconseguir beques i encàrrecs institucionals, del món dels perdedors.

Em ve a la memòria Bohumil Hrabal (1914-1997), que es va inventar l'Anunci d'una casa on ja no vull viure per fugir d'aquella Praga seva, devastada per una guerra i immersa en el desencís de la grisor comunista. L'evoco perquè en moments com aquests, en què totes les certeses tremolen, ens aniria bé una mica de l'optimisme d'aquest autor que escrivia a dalt de la teulada, movent la cadira i la taula fins a atrapar l'últim raig de sol.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT