Simfònica. Coherència i percussió

Auditòrium.- Dirigit per Joji Hattori, no va ser un concert ni més ni menys especial que la resta dels tretze anteriors. Va estar en la línia de la programació habitual. Coherent, ben triat, sense concessions i amb un punt de risc. Una primera part que semblava que havia de dur un públic addicional i, per una altra banda, minvat pels que van a tir segur. Total, tres quarts d’entrada, com gairebé sempre. Això sí, no hi havia teringa d’autoritats. No havien inaugurat res. En qualsevol cas, la reina de la festa era la percussió, habitualment una mica relegada pel que fa al món dels solistes, amb Juanjo Guillem i Armando Lorente com a mestres de cerimònia. Dos dels millors percussionistes de l’estat espanyol, sense cap mena de dubte, i el segon integrant de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, per oferir, en primer lloc, Manhattan Broadcasts, de Heiz Karl Gruber, una composició molt cinematogràfica que ens recordava Gershwin, Hermann o fins i tot el John Barry ‘bondià’. Entreteniment, alegria, suspens..., però amb una sensació de déjà vu que no l’afavoria, sobretot tenint en compte que el plat fort de la seva actuació estava encara per arribar. Va ser amb la música del compositor japonès Maki Ishii, Afro-concerto, que tot va pujar un bon grapat d’escalons, d’una originalitat i textura impressionant, música tonal deliciosa i peculiar que va permetre a ambdós percussionistes exhibir el millor del seu virtuosisme, i al mateix temps un bon grapat d’instruments poc habituals, amb el valor afegit de ser una peça que feia més de vint-i-cinc anys que no s’interpretava, com va explicar Guillem tot just acabar de tocar-la i poc abans d’oferir el bis de rigor. Tampoc no va decebre el bis, la petita composició de Toru Takemitsu, amb la qual es multiplicaren els aplaudiments aconseguits després de l’ Afro-concerto, que tampoc no varen ser pocs.

“Una simfonia ha de semblar l’univers, ho ha d’abastar tot”, deia Gustav Mahler, sense perdre de vista que el gesamtkunstwerk era la màxima obsessió del seu admirat Richard Wagner. I de l’inabastable Mahler va ser la segona part del concert que tancava la temporada d’abonament 2015-2016, de qui oferiren la Simfonia núm. 1 Tità. Una partitura ja farcida de molts colors, encara que en estat només embrionari del que seria el seu repertori simfònic, però en la qual ja es pot entreveure el tarannà mahlerià. Un tarannà capaç d’incloure dins la Marxa fúnebre del tercer temps des d’un solo de contrabaix amb què s’inicia, interpretant un arranjament de la popular Frère Jacques, per després anar voltant sobre un leit motiv constant, amb el qual transita cap a la tristesa, la bogeria o el folklore, amb molta fluïdesa i naturalitat. Per una altra banda, el primer temps, que és d’alguna manera la raó de ser inicial de la composició, Langsam, schleppend ( Com un soroll de la naturalesa ) dolç, bucòlic, tendre, per finalitzar amb el metall amb tota la seva potència. El segon temps, l’ scherzo -que cal no oblidar que en italià significa ‘broma’-, molt relaxat, com si fes un petit descans per a l’embranzida final del quart temps, tot intensitat. No sense raó el compositor el va batiar com a ‘Stürmisch bewegt’ ( Moviment tempestuós ), que fa pujar els decibels, la força, com un duel entre la corda i el metall que determina la lluita entre el bé i el mal, la pau enfront de la desesperació. No va estar malament, tot i que Hattori continua sense donar gaire indicacions, però en qualsevol cas una bona cloenda. Un punt i seguit fins a arribar a Bellver.