Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández, de la manera més salvatge
El públic que va omplir el Teatre Tívoli va ovacionar la presentació del disc 'Granada'
BARCELONAAcabar un concert de dues hores amb una intensíssima versió de 'Gallo rojo, gallo negro' de Chicho Sánchez Ferlosio sense defallir no és a l'abast de tothom. I encara menys transmetre des de les entranyes més profundes, amb una veu poderosa i una guitarra salvatge com la més salvatge de les esgarrapades, tota la intenció del crit que diu: "Te lo advierto, no se rinde un gallo rojo más que cuando está ya muerto". Així es van acomiadar aquest divendres Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró, àlies Refree, una parella artística sense límits i sense por.
Era el concert de presentació de 'Granada', un disc que es publicarà el 6 de maig i en el qual Pérez Cruz i Fernández Miró han treballat tots sols, tal i com ho van fer aquest divendres en un Teatre Tívolí ple. Tot i la grandària de l'escenari, en van tenir prou amb talent, valor i instint per omplir-lo com si toqués una orquestra. Per arribar al pletòric final, abans van saber administrar la munició emocional d'un repertori format pel que Pérez Cruz va anomenar "cançons robades", una quinzena de versions la majoria de les quals també hi són al disc.
Van començar amb 'Abril 74' (Lluís Llach), i un ram de clavells vermells al terra. "La revolució dels clavells", va recordar ella, feliç que el concert coincidís amb el 40è aniversari de la fi de la dictadura portuguesa. Després de 'Tonada de luna llena', del veneçolà Simón Díaz, rematada amb una coda extraordinària, el duo va anar gestionant un relat amb pauses per agafar aire, presentacions per explicar les cançons i moments de pur salvatgisme, però sempre aportant lectures personals, atrevides i emocionants de les diferents peces. Cru i hipnòtic va ser 'Hymne à l'amour' (Edith Piaf), amb la guitarra llançant volum i crispació; és a dir, exigint a la veu de Pérez Cruz tot i més. Va ser la primera ovació del públic, i encara en vindrien moltes més. Per exemple, després de unes 'Corrandes d'exili' que toquen des de fa molts anys però que cada cop que les interpreten creixen i creixen. També va rebre una grandíssima ovació 'Compañero (Elegia a Ramón Sijé)', el poema de Miguel Hernández que Enrique Morente i Pepe Habichuela van convertir en una pregària d'aquelles que posen la pell de gallina. La cantant de Palafrugell, que la va cantar mentre tocava el calaix i en sintonia amb els jocs elèctrics de Fernández, la va enlairar sense por al record del 'cantaor' de Granada. Com per art de màgia, el duo va aconseguir que l'enyorança de les corrandes de Pere Quart i la profunditat del dol que va expressar Morente amb els versos de Miguel Hernández semblin filles d'un mateix déu. El mèrit és només Pérez Cruz i Fernández.
Una relació sobrenatural
La sobrenatural relació musical entre cantant i guitarrista, la memòria que acumulen després de gairebé una dècada de compartir inquietuds i viatges al final de la música, és l'essència fonamental d'aquest projecte tan agosarat i iconoclasta com respectuós. Ell busca acords i sons en les cordes que tan aviat reprodueix amb ímpetu de percussionista com amb violència elèctrica o amb tendresa i cura pel detall. Ella accepta tots els reptes i en posa de nous, com quan transforma el 'Pequeño vals vienés' de García Lorca, Leonard Cohen i Morente en una muntanya russa d'intensitats que Fernández respon amb pura intuïció. I tots dos s'obsequien marges per a la improvisació, com si saltessin per damunt les notes com si fossin brases amb l'única certesa que, passi el que passi, en el següent salt tornaran a caure drets.
D'una nit extraordinària plena de moments extraordinaris, cal destacar també 'Puerto Montt está temblando', la cançó de Violeta Parra que el duo va reinventar a la manera de les bandes sonores de Jonny Greenwood per a les pel·lícules de Paul Thomas Anderson. Fernández va recordar que va ser Albert Pla qui li va descobrir el cançoner de Parra, i com a regal de tornada divendres van interpretar un 'medley' amb tres cançons del músic de Sabadell: 'Papa, jo vull ser torero', 'La platja' i 'La sequia'.
En la part final del concert va arribar un altre moment carregat de sensibilitat, força i imaginació amb 'Mercè' (Maria del Mar Bonet), combinació exemplar de dolçor i explosibilitat que el públic va acollir amb una ovació eixordadora. Per rebaixar la tensió, van obrir el bis amb un 'divertimento' a propòsit del 'Rehab' d'Amy Winehouse –i cites a Beyoncé–, abans de recuperar l'havanera 'Vestida de nit' i tancar una nit magnífica amb la lluita dels galls. Un prodigi a la manera més salvatge.
