L'ESCANDALL
Cultura 27/05/2017

Shakespeare I. Les vísceres

Res no està gaire clar en la vida i “miracles” de William Shakespeare, fins al punt que la seva existència és en si mateixa una obra que hauria pogut signar ell mateix

i
J.a. Mendiola
3 min
L'actor Lluís Homar és el protagonista.

TNC.- Res no està gaire clar en la vida i “miracles” de William Shakespeare, fins al punt que la seva existència és en si mateixa una obra que hauria pogut signar ell mateix, si és que ell era un, dos o un altre que no fos ell. Tampoc no està gaire esbrinat si va escriure primer Enric VI o Ricard III, però vist amb la distància i amb la seguretat que “ell” no ho desmentirà, per lògica sembla que la cosa va anar de manera cronològica i el cruel geperut va aparèixer primer com a secundari; subtilment a la segona part d’Enric VI i amb contundència aclaparadora a la tercera. D’aquesta manera hem de convenir que el bard per excel·lència va ser l’inventor dels spin off. Agafà el personatge que d’alguna manera volia sortir, fort i no et moguis, de l’obra anterior i augmentar-ne el protagonisme, com no podia ser d’una altra manera en un tipus de les seves característiques. Corria l’any 1592, si fa o no fa, quan pel cap de Shakespeare també li va passar la brillant ocurrència que la barreja de tragèdia i història, per aquest ordre, havia de ser un dels camins a seguir. Dic per aquest ordre perquè està clar, això sí que ho està, que la història la tunejava i la posava al servei dels trets del personatge tal com li convenia. I li convenia que fos geperut, deforme, per poder donar consistència al seu tarannà, als seus crims, a la matèria que volia disseccionar, i que li servia de quartada per eximir de culpa l’home, víctima del destí, un altre protagonista, el·líptic o no tant, de la seva obra, i de la Història, que també juga un paper rellevant en la dramatització.

Ricard III, però, no és tan sols la primera pedra d’un llarg i exitós camí. Hi ha un tret que el fa una mica més excepcional, amb tot el que l’adjectiu implica, com és ara la interacció entre el protagonista absolut, més absolut que mai, i el públic, convertit en testimoni directe dels pensaments, dèries i intencions de Ricard de Gloucester, futur rei d’Anglaterra, caigui qui caigui. Per a qualsevol actor interpretar Ricard III és gairebé una culminació, i vist des de fora, fa que qualsevol repte posterior quedi minimitzat. En poc temps he pogut veure tres muntatges. El primer amb Juan Diego de protagonista, terrible; el segon amb Carles Molinet, fantàstic, i el tercer amb Lluís Homar, actualment al TNC, que es podria qualificar d’espectacular. Espectacular i a l’ús perquè no hi ha obra avui dia que no tengui música en directe i projeccions videogràfiques. L’espectacularitat la proporciona el pressupost i les dimensions de l’escenari, que d’alguna manera juga una mica en contra del protagonista. La grandiositat li resta intimitat a l’hora de les confessions i tot plegat la versió de Xavier Albertí queda una mica massa distant, tot i que no perd la seva condició d’espectacle total, transversal, amb un planter de noms que per si sols ja fan gola. Lluís Homar fa un impecable Ricard, com no podia ser d’una altra manera, matisat, proper, col·loquial, humà, víctima de la seva circumstància i botxí de tot el que li fes nosa amb exquisida naturalitat. Per una altra banda, Joel Joan, Roger Casamajor, Oriol Genís, Antoni Comas, el retorn de Julieta Serrano, Carme Elias, Lina Lambert, Albert Prat i Robert González formen un repartiment de luxe una mica aigualit i engolit tant dins la immensa escenografia de portes de vidre de Lluc Castells i Jose Novoa com davant de la no menys immensa magnificència de qui dóna títol a l’obra. Pel que fa al vestuari, de Maria Araujo, contemporani i amb personalitat, juga un paper estètic i alhora dramàtic, que aporta intemporalitat al personatge que ha traspassat la Història per la porta de la visceralitat.

stats