Publicitat
Publicitat

ARTS ESCÈNIQUES

L'actriu Concha Velasco desplega el seu geni i figura en un 'one-woman-show' musical al Teatre Goya

"S'ha de pagar la factura de l'èxit"

Amb un abric de taques de lleopard, Concha Velasco entra per la porta del darrere del Teatre Goya. Impecablement maquillada, acompanyada del seu fill, va directa al camerino, un quadrat sense llum natural de decoració barroca, folrat de fotografies, flors i imatges de verges. "Odio el minimalisme", venta. "Això aquests dies és casa meva, i no hi podria ser si no ho decoro. Tinc claustrofòbia als espais sense finestra". Només quan es posa a detallar qui és la gent de les fotos -fills, néts, nebots- una s'adona que Velasco és una àvia entranyable a punt de fer 72 anys. Ningú ho diria. "Totes les fotos les he fet jo! Semblo aquestes actrius retirades, que fan dues coses: publicar unes memòries en què es descobreix amb qui han anat al llit i dir que faran una col·lecció de fotos. Quina vergonya! Jessica Lange, Gina Lollobrigida! Tots els tontos fem el mateix!", se'n riu.

"Seu, per déu", m'ordena fent-me lloc. Avui porta sabata plana, però és que té una fissura en un dit del peu. "Jo caic molt, però si caic a escena ho incorporo a l'obra", diu fent gala de cintura teatral. En una funció a Pamplona del monòleg musical autobiogràfic que ara fa al Goya, Concha. ¡Yo lo que quiero es bailar!, es va esquerdar el peu amb una ensopegada. Al Clínic li volien immobilitzar, però s'hi va negar i, amb infiltracions i bones cures, surt cada nit a escena enfundada en uns talons alts de color vermell. "S'ha de pagar la factura de l'èxit. Al públic no se li explica mai res. Jo no he suspès mai", diu senyant-se. "Sóc religiosa", aclareix.

Ha arribat una mica escopetejada una hora i quart abans de sortir a escena. Li porten cafè en una tassa gran amb què es pren una aspirina. Ens atén de bon humor, es deixa fer fotos i parla sense embuts. No necessita gaire preparació: "En aquesta obra no m'he de caracteritzar, o sigui que vaig maquillada com ara o un pèl més. Jo a la vida privada sempre vaig així, com un cotxe, em tunejo. Sense pintar no surto ni a llençar les escombraries". Només li han de col·locar un micròfon amagat als cabells. Es vesteix amb unes mitges i una camisola blanca -"així els ensenyo les cames, que tampoc estan tan malament", es piropeja a l'obra-. L'únic attrezzoés un tamboret, quatre músics -brillant quartet dirigit per Xavier Mestres- i projeccions. La resta és ella i els seus secrets, en un xou amb esquetxos musicals i teatrals fet a mida, dirigit per Josep Maria Pou.

Interessa amb qui he anat al llit?

"No ho explico tot. Mai ho faré. Explico coses a través dels personatges que he interpretat i el públic és prou intel·ligent per saber que em refereixo a mi mateixa. Què interessa de la meva vida, que expliqui amb qui he anat al llit? Això és de vells ressentits i jo no ho sóc. Al contracte vaig posar que no parlaria malament de ningú". Tampoc vol parlar de política, ara que s'acosta el 20-N, tot i que el 2008 va fundar la plataforma pro-Zapatero. "Aniré a votar perquè si no és pecat mortal, però ara no tinc ganes d'opinar". "Quinze minuts!", li crida el regidor.

Morir com John Wayne

Ara que passa una època a Barcelona, dedica els matins a passejar pel passeig de Gràcia i a comprar roba. Alguns dies té rodatge de la sèrie Gran Hotel i estudia a les nits, després de la funció al Goya. És una vida hiperactiva i estressant, però sens dubte molt millor que als seus inicis, quan va haver de falsificar el carnet per posar-se a treballar amb 14 anys. "Jo el que volia era ballar", insisteix en l'espectacle, en què confessa que amb el primer sou va comprar-se una nevera i, amb els següents, un abric de visó. També explica el seu mètode de preparació actoral: "L'Staniswhisky. Jo l'havia practicat. Però estic molt contenta amb mi mateixa: fa sis anys que no fumo i no bec. Perquè vaig tenir un moment a la vida en què bebia..."

Voldria morir al peu del canó? "No m'agradaria morir-me a l'escenari, sinó al llit envoltada dels meus fills. Jo sóc protagonista i els protagonistes mai no es moren de cop. Només els indis es moren d'una bala de John Wayne".