Sexe, mentides i fàrmacs al nou Soderbergh

Enviat especial a Berlín"El món no necessita més pel·lícules serioses meves", va afirmar amb contundència Steven Soderberg ara fa un any quan va anar a la Berlinale a presentar el film d'acció Indomable . Els fets posteriors no l'han contradit. Fa uns mesos va estrenar Magic Mike , un entretingut film sobre el món dels strippers masculins amb Chaning Tatum presumint de pectorals i ahir, de nou a la Berlinale, va estrenar en la competició oficial el seu últim treball, Side effects , un thriller tan eficaç com enginyós sense més ambició -i no és poca- que atrapar l'espectador en una trama addictiva amb el consum excessiu de drogues farmacològiques com a teló de fons.

Rooney Mara -la Lisbeth Salander del Millennium de David Fincher- interpreta al film Emily Taylor, una dona deprimida amb un marit dedicat a les finances -Channing Tatum, en la tercera col·laboració consecutiva amb Soderbergh- que tot just ha sortit de la presó després de passar-hi quatre anys. Un dia, l'Emily esclata i estavella el cotxe contra la paret d'un garatge. A l'hospital coneix el doctor Banks (Jude Law) i comença un tractament amb un nou i popular medicament antidepressiu. Els símptomes mostren una millora substancial, però la droga té uns efectes secundaris que portaran molta cua.

A Side effects , Soderbergh s'endinsa en un gènere amb més predicament fa un parell de dècades que no pas ara: el thriller de suspens de trama recargolada que juga amb l'espectador portant-lo per camins que no s'espera. "El guió té un tipus d'estructura que feia temps que no veia en el cinema nord-americà -va explicar Soderbergh ahir-. Cada acte és una pel·lícula diferent i això, com a director, em permetia fer coses molt interessants, com ara canviar de punt de vista i jugar amb les expectatives dels espectadors".

Divertida, no intranscendent

Alguns dels seguidors del Soderbergh més intel·lectual i cinèfil, el que firmava remakes de Tarkovski i díptics sobre el Che o rodava experiments indies com Bubble entre capítol i capítol de la saga Ocean's eleven , arrufen el nas davant aquesta dèria pels gèneres populars que li ha agafat al director precisament ara que té previst rodar un parell de projectes més i retirar-se del cinema durant un temps. Ahir, el cineasta va resumir-ne els motius en la roda de premsa de Side effects : "Simplement volia que les meves últimes pel·lícules fossin divertides".

Divertida no vol dir intranscendent: Soderbergh, com sempre, filma amb una gran sofisticació i elegància, imprimint a la fotografia una fredor que accentua una distància premeditada amb els personatges. "M'he esforçat perquè fos una pel·lícula neta i clara. Va ser el pintor Whistler qui va dir que calia fer molta feina per eliminar el rastre de la feina en una obra", va recordar.

Rebel·lió metalingüística

Les circumstàncies que envolten Jafar Panahi fan que la presentació d'un nou film del director iranià no es pugui contemplar simplement des d'un punt de vista cinematogràfic. El 2010 Panahi va ser acusat de fer "propaganda" contra el govern iranià i condemnat a sis anys de presó i deu anys sense poder dirigir pel·lícules. El govern va commutar la pena de presó per arrest domiciliari i Panahi va dirigir aleshores This is not a film , un diari documental rodat a la seva residència de Teheran que va sortir clandestinament de l'Iran per competir en l'edició del 2011 del Festival de Canes.

Ahir, sense que la condemna hagi estat revocada, la Berlinale va exhibir en la competició oficial un nou treball del director, Closed curtain , que desplega una ficció en l'escenari tancat d'una casa on s'instal·la un home que vol passar inadvertit. Darrere les cortines tancades i cobertes de tela negra, passen els dies fins que apareixen nous personatges: una parella de fugitius de la policia i el mateix Jafar Panahi, l'aparició del qual trenca la pel·lícula en dos nivells de ficció que comencen a interactuar l'un amb l'altre. Autoconscient i metalingüística, Closed curtain funciona com una meditació cinematogràfica sobre la situació del director. És un acte de creació i rebel·lia tan explícit en ell mateix que Panahi fins i tot es podria haver estalviat que els personatges verbalitzessin el discurs del film en el tram final.

"Quedar-se a casa assegut sense fer res és molt difícil per a ell", va explicar ahir Kamboziya Partovi, que firma amb Panahi la direcció i també interpreta l'home que s'amaga. "Si ja no té permès parlar de les vides dels altres, només té l'opció de parlar d'ell mateix", va afegir. Partovi era qui dirigia les escenes en què Panahi apareixia en pantalla, i viceversa. De moment, les autoritats no han pres mesures contra Panahi. "Però no sabem què passarà en el futur", va dir.

També en secció oficial, ahir es va poder veure com Bruno Dumont ofegava l'entrega i la força de la interpretació de Juliette Binoche a Camille Claudel 1915 sota una narració tan pretensiosa i formalista que el retrat de l'escultora francesa, internada en un manicomi, esdevé un diàleg impossible entre el món sòrdid de l'artista i els discursos teològics del seu germà, Paul Claudel.