Publicitat
Publicitat

TEATRE

El realisme social d''Una vella, coneguda olor' caduca al TNC

Sergi Belbel pinta un quadre d'essències costumistes

Foto virada en sèpia. A la imatge fixa es poden veure els habitants d'un pati de veïns del Raval. Vestits i pentinats daten amb precisió el moment, el 1960. Una instantània com d'altres oblidades en velles caixes de sabates. Una foto virada per la nostàlgia, amb les dimensions de l'escenari de la Sala Petita del Teatre Nacional. L'artifici d'un realisme estilitzat per l'acumulació d'elements costumistes. El romanticisme de les persianes i la bugada estesa que s'aplica a un carreró de Nàpols o de la Barceloneta.

Un marc sentimental per tractar amb cura escenogràfica el rescat d' Una vella, coneguda olor , la primera obra de Josep Maria Benet i Jornet. Una operació dirigida des de la primera persona per Sergi Belbel; des de l'estima i l'admiració a l'autor amb tots els mitjans que pot oferir el TNC. Belbel ha volgut tornar al 1962, més ben dit al 1975, quan va descobrir el text a la televisió en blanc i negre. Tornar per retre un entendridor homenatge al seu mestre i a una infància que, pel que sembla, va estar envoltada pels mateixos que empresonen la jove Maria, la protagonista d' Una vella, coneguda olor , que envellirà després a Baralla entre olors (1979) i Olors (1998). Un generós Belbel convida el públic a compartir una certa intimitat sense percebre barrots invisibles que memòria i estima reverteixen en una direcció condescendent que deixa al descobert les xacres d'un text que complirà el mig segle amb la immortalitat esgotada.

El temps ha convertit l'anteriorment celebrat realisme social en un amable i innocent quadre costumista. El director se sent còmode en aquesta tessitura i no fa res per controlar els elements de sainet i serial popular (veïnes xafarderes, embolics de primers amors) perquè l'amenaça de conflicte (la desaparició d'una manera de viure en comunitat) i personal (violència de gènere, asfíxia del desclassat) tingui una certa força compensatòria. La direcció d'actors és permissiva amb els excessos i mancances. Només la gran Mercè Arànega, amb el seu talent innat, exhibeix nervi i realisme.

El relat construït per Benet i Jornet el 1962 és ara una ficció de consum diari. Quotidianitat dramàtica en la qual aquest autor ha tingut un notable protagonisme. Acaba Una vella, coneguda olor i el públic espera l'anunci del següent capítol després de gaudir d'un programa pilot ben fet. I Belbel sembla voler protegir més les essències de l'escola catalana del serial i el seu mestre que no pas reivindicar per a la posteritat el text. Si Amar en tiempos revueltos -que ha comptat amb la col·laboració de Benet i Jornet- agrada, Una vella, coneguda olor complaurà per les mateixes raons.