Publicitat
Publicitat

L'ESCANDALL

Sensacions (exportant talent)

No és costum a L'escandall parlar de pintura, però l'ocasió ho requereix pel fet que Rafel Joan ha inaugurat exposició a la barcelonina Galeria Trama, un calidoscopi de llum, color i un grapat de sensacions, les que li agradaria tenir a la secció a l'hora de parlar del que sigui.

Rafel Joan ja ens havia fet volar des de les dues dimensions i ara no ha tengut altra ocurrència, gran ocurrència, que caminar per davall la mar, que no és el mateix que bussejar i de passada fer que l'acompanyem en aquesta humida passejada. Ho aconsegueix, no amb una primera mirada. Les peces del pintor necessiten contemplació, una mica de temps i distància. Un clic i de cop i volta estàs mirant amb els ulls de l'artista. Quina sensació! Rafel Joan no era l'únic mallorquí que mostrava el seu talent per Barcelona. De fet, hi havia molts mallorquins: tota l'orquestra barroca Ars Musicae acompanyant el Cor Jove de l'Orfeó Català al Palau de la Música, al Petit Palau.

La raó, el primer cop que allà es representava una òpera: Dido and Aeneas, de Henry Purcell. Ple a vessar i molta expectació, entre ells el gran Roger Alier, per veure aquesta posada en escena de Marc Rosich, senzilla, elegant i eficaç, pràcticament tot el temps amb el cor en moviment sobre l'escenari, un petit sofà que servia per a gairebé tot i unes diapositives adornant el fons per situar l'acció. Orquestra i cor dirigits per Esteve Nabona i bona feina també de l'Ars Musicae, potser una mica dubitativa al principi de la funció, segurament pel pes de la responsabilitat, o també per aquesta petita mescladissa de fragments de Purcell a manera de pròleg, que no corresponien a l'òpera en qüestió. Però anà agafant la forma precisa a mesura que transcorria la història d'amor entre la reina de Cartago, Dido, interpretada amb molta classe per Elisenda Arqumbau, i el príncep troià, Aeneas, a càrrec d'Esteve Gascon. El cor Jove donà la talla en aquest envit amb solvència, força i precisió. Bona idea també la d'utilitzar un contratenor, superb Jordi Domenech, en funcions de la bruixa que farà que tot se'n vagi en orris. Un goig veure els nostres exportant talent.

Ja que hi érem, per arrodonir-ho una mica tot, Rolando Villazón al Liceu. Segona entrega de L'elisir d'amore , la versió de Mario Gas, que mai no es gasta. Si el mes de novembre havíem tingut la sorpresa de Javier Camarena com Nemorino, el maig era la revàlida per a Rolando Villazón, per primer cop en una òpera representada al Liceu, i amb la més famosa de les seves òperes, quan apuntava el més alt i compartia escenari amb la Netrebko. Al Liceu, en lloc de la Netrebko, hi havia Aleksandra Kurzak com Adina, però aquesta òpera de Gaetano Donizetti només té un gall dominant tot el corral: el personatge de Dulcamara.

I si el primer cop hi vàrem poder escoltar ni més ni menys que Simone Alberghini per a l'ocasió el gran, amb tots els aspectes, Ambroggio Maestri, a qui aquest mateix any vaig tenir la sort de veure al Met novaiorquès precisament amb la Netrebko. Quina humanitat, dos metres i no sé quants quintars, quina professionalitat, quina potència, gràcia... L'amo del corral en una òpera farcida de grans èxits, però perquè no quedés tan "petit" el tenor, Donizetti hi va afegir Una furtiva lacrima , que naturalment també al Liceu va recollir totes les mamballetes, però Villazón no va fer el bis. A Villazón des de l'operació a les cordes vocals cada cop que el sentim l'estam examinant, comparant, suposo que amb el d'abans i això no tornarem a veure. Així i tot, el públic del Liceu es va comportar esplèndidament.

Però el rei va ser Maestri/Dulcamara, que sí que va fer un bis, al final de la funció, sortint de darrere el públic. Magnífic! Com gairebé sempre el cor i l'orquestra, dirigida per Danielle Callegari, a l'altura de les expectatives, és a dir, molt bé.