28/04/2011

Se'ls peten

2 min

Xavier Muntanyà plantejava, en un article a Vilaweb, que el relat esfereïdor del documental Inside job era el relat d'una gran victòria criminal. En efecte, els darrers minuts de la pel·lícula serveixen perquè, si encara no ens havia passat, ens caigui l'ànima als peus, juntament amb la mandíbula inferior i, si fos possible, la superior. Perquè després d'haver-nos presentat, un per un, els responsables amb corbata de l'estafa multimilionària que seria el grau zero d'aquesta crisi mundial a què intenten acostumar-nos a viure, el documental ensenya que no n'hi ha ni un, d'aquests responsables, que hagi estat castigat, ni tan sols denunciat, i que la messiànica administració Obama els ha renovat la confiança a tots. Segueixen manegant els fils d'institucions financeres, bancs i fiscalies diverses i, els caps de setmana, es peten els beneficis obscens de la seva activitat fraudulenta en activitats no menys obscenes. Se'ls peten, sí. No hi ha una manera més educada de descriure-ho.

Charles Ferguson, el director del documental, que havia estat consultor extern de grans empreses, ha preparat l'únic cop possible contra aquests gegants que tenen totes les armes: asseure'ls i fer-los parlar. Alguns dels millors minuts estan protagonitzats per individus que, descol·locats per l'encert d'una pregunta que els deixa al descobert, quequegen durant molta estona, s'irriten o cometen lapsus imperdonables. Són segons d'una victòria pírrica, si es vol, de l'entrevistador sobre l'entrevistat, però són memorables. Les boques s'obren i es tanquen, la llengua malda per trobar el punt adequat on reposar, la veu amb prou feines és audible: en algun punt, la connexió entre el cervell i l'articulació vocal s'ha curtcircuitat. Es demostraria, així, que no són ben bé humans, perquè és el llenguatge el que ens distingeix de les bèsties. Però llavors ens assalta una imatge més que probable: la d'ells -i la de qui més?- morint-se de riure escoltant el discurs d'agraïment de l'Oscar que va fer Ferguson, en què denunciava que no se li hagués tocat ni un pèl a cap financer. Morts de riure, obrint i tancant les boques, amb les llengües embogides i les veus poderoses. Rient com els humans miserables que són, perquè és el riure, també, el que ens separa de les bèsties.

stats