Sabino Méndez: "Fer una SGAE catalana seria legítim, però no eficient"
Canvi "La SGAE no ha de tenir infraestructures faraòniques" Competència "Crear una altra xarxa de recaptació només es podria fer amb diners públics"
Fundador de Loquillo y los Trogloditas, guitarrista i compositor de temes mítics com Cadillac solitario, Sabino Méndez (Barcelona, 1961) des del 2000 es dedica més intensament a l'escriptura. Davant l'oportunitat de "fer un canvi en una estructura tan gran, cosa esgotadora i alhora estimulant", ha acceptat ser la cara visible de la junta que ha de refundar la Societat General d'Autors i Editors (SGAE).
Membres de la junta actual han dit que la SGAE dels últims anys ha sigut "fosca, viciada i pintoresca".
Sí. Els socis eren atesos educadament, però era un sistema tan complicat, laberíntic, molt personalista, que al final t'adonaves que hi havia una opacitat notable. Es tracta de canviar això: que sigui un sistema més mecanicista i transparent. Cal desterrar les polítiques personalistes i piramidals que provoquen ombres. L'avarícia a l'hora de compartir la informació ha provocat idees conspiranoiques i és més senzill del que la gent s'imagina. La junta considerem que la funció de la SGAE no és tenir teatres ni infraestructures faraòniques, sinó ser una eina per recaptar els drets d'autor, repartir-los d'una manera neta, coherent, transparent i el benefici que es fa dedicar-lo a l'assistència del col·lectiu i a la formació.
Seria possible tancar la SGAE i crear una nova entitat de gestió?
Hi ha un gran col·lectiu implicat i no pots apagar el llum de manera dràstica sense provocar un terratrèmol impressionant. Però és legítim fundar les entitats de gestió que vulguis. Quan es parla frívolament de monopolis, quedem parats, perquè existeix DAMA, que s'ocupa dels drets d'autor del cinema, quan també la SGAE té secció de cinema, i l'autor pot escollir amb qui vol estar. El que passa és que de 170 entitats de recaptació que hi ha al món, només en dos països no han acabat en processos de concentració. Al final hi ha una societat per país. Perquè la unió fa la força.
La SGAE és una entitat privada tan gran i potent que sembla pública.
No, no, la mida no significa que tingui un funcionament semblant. Qualsevol pot fundar una societat de gestió, però òbviament tindrà alguns problemes. Crear la xarxa de recaptació és car i costós. Ara potser només es podria fer amb diners públics i no sé si és el moment adequat. Una societat privada és independent del poder polític. La recaptació de les entitats de gestió espanyoles s'ha demostrat que funciona. Ara s'ha d'obrir democràticament, fer unes lleis bones, justes i consensuades, i tenir uns directius que siguin els garants d'aquestes lleis.
Creu que és possible que nasqués una SGAE catalana?
Home, insisteixo, és legítim. No hi ha cap problema legal. És un criteri més aviat d'eficiència. Fragmentar augmenta la burocràcia, les despeses de recaptació i repartiment. Pujarien tant les despeses que només alimentaria una maquinària. Fins i tot jo apostaria pel fenomen contrari: perquè les entitats de gestió europees unifiquin les seves oficines quan existeixi una legislació unitària, clara i reglamentada.
Una de les crítiques és que la SGAE no inverteix el que recapta a Catalunya, que és centralista.
Si aquest és el problema, se soluciona invertint. S'han de fer coses justes per a tots, però no per això s'ha de desqualificar el funcionament de les societats de gestió. És com cremar les escales perquè hi ha gent que hi ha caigut. No calen mesures molt dràstiques si es pot arreglar el problema.
Creu que ja han sortit tots els draps bruts de la SGAE?
Seguim amb l'auditoria interna. El 15 de novembre s'acabarà a la filial digital de la SGAE i pensem ampliar-la a la xarxa de teatres Arteria, perquè s'ha fet coincidint amb el boom de la construcció i volem filar prim.
Què en pensen ara de l'expresident Teddy Bautista?
L'opinió majoritària és que és una llàstima que un home que va fer tantíssim pels drets d'autor, que els va modernitzar i els va posar al dia, hagi embrutat la seva carrera amb decisions molt discutibles i controvertides. Però això és igual: el sentit pragmàtic ens mana. Hem de decidir què fem ara i això et dóna equanimitat, a banda de contundència en el canvi de rumb.
