Sílvia Soler: “Col·lecciono cases on podria viure i escriure”

Qualsevol de les persones que segueixen Sílvia Soler, que llegeixen les seves novel·les o els seus articles, saben fins a quin punt la periodista i escriptora està interessada per les històries de família. En parlar amb ella, de seguida comproves que els seus llibres no són ficció, no almenys en el sentit que les seves coses també estan molt lligades a l’àmbit familiar. L’autora d’Els vells amics (Columna, 2017), Un any i mig, L’estiu que comença (premi Ramon Llull 2013) o Petons de diumenge (premi Prudenci Bertrana 2008), entre molts altres llibres, de tota la vida passa unes setmanes de juliol en família -la família Soler i Guasch- en un lloc de la Garrotxa, i després es reserva uns dies de l’agost per fer un petit viatge amb el marit i els fills.

ARRELAR

Per a Sílvia Soler i Guasch (Figueres, 1961), la Garrotxa significa les arrels. “Des que tenia quatre o cinc anys, mai no hem deixat de passar una temporada a l’estiu a la Garrotxa. Per la feina del pare, que era empleat de banca, cada tres o quatre anys havíem de canviar de ciutat. No m’agradava gens, això, de petita, ja que no t’arreles, tot i que amb el temps valores les coses positives que té. El fet és que, quan vam deixar Figueres, la primera ciutat on van destinar el pare va ser Olot i vam començar a passar els estius a la Garrotxa. Tant els germans com els fills hi tornem sempre. És el lloc que ens arrela”, confessa l’escriptora.

FER FAMÍLIA

“Les persones que hem canviat molt de casa a la vida guardem poques coses; jo en guardo molt poques”, diu Sílvia Soler. Ara bé, revela que, entre les coses que té i que més li agraden, hi ha un conjunt de fotografies antigues de la família que omplen una paret a l’entrada de casa seva. “Al meu germà li agrada la història (es refereix a l’historiador, escriptor i presentador Toni Soler). Ell va estudiar la història de la nostra família. Vam recuperar fotos del nostre passat i hem arribat a trobar un daguerreotip dels besavis que pot ser dels voltants del 1850. Eren gent molt humil, però als pobles de l’Empordà, els dies de la festa major, hi anava un fotògraf, i la gent es vestia per retratar-se. A mi m’encanta arribar a casa i trobar-me fins i tot els besavis”.

HABITAR

La família i la casa. Sílvia Soler ens confessa un costum que té quan va de viatge. “Cada cop que veig una casa que podria ser meva, m’hi faig una foto al davant. En tinc moltes de cases arreu del món”, diu rient. Ens en dona una per il·lustrar aquest article. És a Bruges, Bèlgica, l’any 2011, i fa part de l’àlbum de fotos d’aquest any, perquè la Sílvia Soler edita un àlbum digital cada any. “No són cases luxoses o no han de ser-ho necessàriament. El que col·lecciono són cases on podria viure i escriure, les cases on m’imagino llegint i escrivint”.

LLEGIR LA CASA

Assegura que devora llibres de sagues familiars i que no es pot estar de comprar una novel·la que porti la paraula casa al títol. Ens en recomana dues de les seves preferides: Una bona casa, de Bonnie Burnard (Edicions 62) i La ciutat i la casa, de Natalia Ginzburg (Club Editor).