Publicitat
Publicitat

Crònica cuina

La cuinera del Sant Pau participa a les 'Converses del món que ve' de l'ARA

Ruscalleda, els japonesos i el plaer de treballar

El dilluns és el seu dia lliure. I en el seu dia de festa, Carme Ruscalleda, hiperactiva i supercuinera, es presenta a dos quarts de nou del matí a la redacció de l'ARA per esmorzar amb periodistes i col·laboradors del diari. Ve a explicar-nos el món que ve, la cuina que ve, però acaba parlant també del món d'on ve -el d'una família pagesa del Maresme- i el món on ha anat a parar -el Japó de la capital, Tòquio, on hi té restaurant.

Ha vingut d'hora i ha vingut esmorzada. Damunt la taula, quatre entrepanets tirant a convencionals amb pretensions i trossets de pinya natural que la Carme fa veure que no veu. Ni els ensuma. I pràcticament ningú no gosa, esclar. Deu haver esmorzat molt bé, perquè desborda energia. Al final sóc quasi l'únic que hi clava queixalada. Ep, jo no havia esmorzat.

La Carme, tot optimisme, passió i simpatia, ens fa saber que el seu pare, nonagenari, la té atabalada perquè ho veu tot de color negre. No se'n sap avenir: el pare que l'ha ensenyat a estimar la feina, a estimar el menjar i el país, el pare que mai la va portar a cap restaurant però li va fer viure la cuina com un univers ric i suculent, el pare que va associat al record d'unes mongetes i unes patates mítiques i a tants productes de la terra. El pare convertit avui en "un pagès emprenyat". Ai, el pare.

Però la Carme no s'ha quedat mai en els records. És una dona d'acció que també té el do de la paraula, potser perquè "a casa les dones tenien vot i veu". Ella i el seu marit, el Toni Balam, amb qui ha format parella des dels 16 anys. "Som més artistes que comerciants, per això no ens hem fet rics". Però no han parat i, sense perdre el sentit comú i encara menys el gust per la feina, han arribat fins al Japó: "Quan vam començar fa anys al restaurant tots érem catalans, després catalans i espanyols, i ara som com l'ONU. El secret és saber respectar l'altre perquè tots som diferents". Al Japó s'ha trobat tot una altre món i ha vist com aquest món se sobreposava calladament a un drama que fins i tot ha arribat a l'aigua de l'aixeta: "Tòquio estava orgullosa de l'aigua de l'aixeta, te n'oferien arreu, com un luxe i una tradició i ara, de cop..."

I del Japó al Maresme, sense solució de continuïtat. Ruscalleda veu els pagesos com "els últims romàntics", entén el paisatge com un bé comú a preservar, lloa "la genialitat de Ferran Adrià, que ha permès al món descobrir una cuina, la catalana, amb un dels receptaris més antics". A la Carme ja li està bé el ressò mediàtic de la professió: "Fem molta feina i fem cultura: els polítics sempre diuen que la cuina és cultura, però no s'ho creuen". També veu amb bons ulls la Thermomix -"Ui, si la meva àvia n'hagués tingut una"-. I encara li sembla millor el sushi amb calçots perquè "la nostra cuina és grega, és romana, és àrab, és andalusa... i en el futur ja ho veurem: la cultura sempre suma".