Publicitat
Publicitat

Rossini sense treva

Liceu.- La història d’ Il viaggio a Reims, de Gioachino Rossini, és tan fascinant com incomprensible. De fet, el mateix compositor ni tan sols la va considerar com una òpera i la va batejar com a “sonata” i, complida la seva funció d’homenatge a la coronació del rei de França, Carles X, indicà que es retirés dels escenaris. Tant és així que va utilitzar bona part de la partitura per a la composició d’una altra de les seves òperes cabdals i menys representades, com és ara Le Comte Ory. I així va succeir fins al 1984, cent cinquanta-nou anys després, quan -recuperada la partitura original d’Il viaggio - es va estrenar al Rossini Opera Festival de Pesaro. El mateix escenari de la primera representació del muntatge, que signa Emilio Sagi, amb coproducció del Teatro Real. És un muntatge tan senzill com eficaç, fet que el converteix en gairebé una versió concert, de manera que els cantants tenen totes les facilitats del món per projectar la veu i alhora donar vida als seus personatges amb la gràcia que es pretén. El problema des de l’origen no és cap altre que la dificultat per trobar divuit cantants amb la solvència necessària per interpretar uns personatges amb tantes dificultats vocals per respondre a les exigències d’una partitura que no considera la possibilitat d’una veu sense les característiques del virtuosisme que requereix el bel canto. Potser la part musical no sigui estructuralment gaire complicada, però no està exempta de riquesa tímbrica, tot al contrari que les veus, que necessiten una tessitura més àmplia del que és habitual per a tots i cadascun dels personatges.

El risc per encarar el muntatge d’un Viaggio no és petit i el Liceu ha fet una aposta valenta. En el repartiment encarregat d’obrir oficiosament la temporada, hi podem trobar fins a set cantants que hi debuten, sense comptar Giacomo Sagripanti, el director musical, que, si bé és cert que en dos moments puntuals es va excedir en la potència, va aconseguir que en general l’orquestra sonés amb la lleugeresa i l’elegància que caracteritzen la música de Rossini i la de Viaggio a Reims en particular. Per una altra banda, un tret que podria definir la representació seria l’homogeneïtat en el conjunt i en les individualitats. Si en els meravellosos ‘concertants’, únics en el món de l’òpera i impecables en l’execució, el Liceu sonava gairebé perfecte, pel que fa les individualitats, amb tots els ornaments i floritures imprescindibles, tampoc no hi havia decalatges qualitatius importants. El veterà Carlos Chausson va sobrepassar les expectatives en el seu debut en el personatge de Trombonok, sobrat de qualitat i potència, que juntament amb les seves reconegudes habilitats dramàtiques el convertia en ideal per al paper. Sabina Puértolas com a comtessa de Folleville va fer una Che miro! Ah! Qual sorpresa!, una cabaletta impecable, mentre que del Don Profondo de Piero Spagnoli em quedo amb una Medaglie incomparabile extraordinària. I així podríem continuar fins allà on volguéssim amb tots els protagonistes, perquè es tracta d’una obra que dona una possibilitat rere l’altra a tots ells, cosa que, traduïda, vol dir exigència i responsabilitat, de principi a fi, sense treva. Una delícia com a aperitiu de la temporada.

Etiquetes