Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Rosa Maria Arquimbau, icona literària dels anys 30, ‘l’era del flirt’

Julià Guillamon recupera una figura oblidada de la literatura i el periodisme catalans

Hi ha autors que viuen una època d’esplendor i quan desapareixen són oblidats. N’hi ha que fracassen en vida i són reivindicats poc després de morir. I encara hi ha un tercer grup d’autors que passen desapercebuts mentre construïen l’obra i que, un cop traspassats, ningú no en reclama el valor. Rosa Maria Arquimbau (Barcelona, 1909-1992) hauria format part d’aquest trist calaix si Julià Guillamon, escriptor i periodista, no s’hagués interessat per les seves novel·les i narracions fa un any i mig, mentre preparava una exposició de fotografies de Toni Vidal. “Em vaig fixar en el retrat d’una dona d’expressió trista que duia les celles pintades amb llapis d’ulls”, comenta, amb l’atractiu estoig que Comanegra acaba de publicar a la mà: conté la nouvelle Història d’una noia i vint braçalets i un assaig de més de 300 pàgines de Guillamon, L’enigma Arquimbau. “Aquest detall em va portar a recordar que, durant anys, jo havia treballat a la fonda que la mare tenia a Arbúcies -diu-. Havia parlat amb molta gent gran de la quinta d’Arquimbau. Molts homes i dones, algunes de les quals duien les celles pintades, que mai no parlaven dels anys de la República ni de la guerra. El país havia quedat interromput”.

Guillamon s’ha proposat reconstruir aquella dècada dels 30 a la qual “s’acudeix, normalment, des d’un punt de vista polític”. L’enigma Arquimbau enfoca aquells anys “provant d’explicar una sensibilitat: l’era del flirt”. Maria Campillo, professora de literatura catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, assegura la importància del volum com a “manual d’història dels costums”, que convoca des del món de les cases de costura o de les perfumeries fins a les “amigues” i les “entretingudes” i revistes com Imatges. Fins i tot rastreja la presència de les populars nines Lenci en l’obra de l’autora, un gust compartit amb Josephine Baker i Mercè Rodoreda.

D’altra banda, el llibre de Guillamon es pot llegir “com una història de les dones a Catalunya i de com evolucionen laboralment a l’època”. En aquest sentit, la professora Campillo llança un paral·lelisme amb el present televisiu: “Si mai es fes un Mad men català, Arquimbau hi hauria de tenir un paper destacat”.

La “puta d’en Sagarra”

Al final de l’assaig Guillamon destaca, de Rosa Maria Arquimbau, la seva “intel·ligència, atreviment i bellesa”. Per què? “Les reivindicacions de gènere i polítiques normalment es fan molt carregades de raó però sense enginy ni crítica: no és el seu cas, que escrivia articles i novel·les força intel·ligents -comenta-. Pel que fa a l’atreviment, només cal veure el rebuig que algunes de les seves actituds van convocar a l’època. Durant la República, un home que anava amb moltes dones era un heroi social. Si passava el mateix amb una dona se li deia que era un pendó i coses pitjors”. L’atractiu d’Arquimbau -que als anys 30 devia ser força indiscutible- va fer que la novel·lista tingués aventures amb l’escriptor Josep Maria de Sagarra i amb Joan Casanovas, president del Parlament de Catalunya entre 1933 i 1938. “Fins ara, ningú no n’havia parlat obertament -reconeix l’autor-. Fas un llibre en què aportes informació i relacions inèdites, i aleshores surt algú que diu que ja se sabia. Amb l’assaig de Perucho, Cendres i diamants [Galaxia Gutenberg, 2015], em va passar fins a límits insospitats. Cal recordar que Arquimbau estava al límit de la segona mort: dues dècades després de morir sense hereus pràcticament ja no quedaven testimonis que l’haguessin conegut directament”.

Guillamon inclou la seva pròpia recerca -es considera un “investigador literari privat”- mentre reconstrueix la història de l’autora. L’escriptora Anna Murià va dir a la professora Anna Maria Saludes, estudiosa de Rodoreda, que Arquimbau era “la puta d’en Sagarra” que apareix en una de les destructives quartetes: “És fresca com una rosa / més puta que les gallines / i pesada com la prosa / de don Pere Corominas”.

Entre les autores que van escriure durant l’era del flirt i que més convencen a Guillamon hi ha Carme Montoriol, Elvira Augusta Lewi i Maria Teresa Vernet. Història d’una noia i vint braçalets va ser publicada el 1934 i està connectada amb el cinema d’Ernst Lubitsch, els contes de Colette i la novel·la d’Anita Loos Els senyors prefereixen les rosses : “Li va semblar que faria el mateix que Loos però en temps de la República. Va despullar la societat carca i catòlica del moment a partir de la mirada d’una fresca. El sentit de l’humor se li donava molt bé”. Arquimbau, que havia escrit articles per a La Publicitat, La Rambla, L’Opinió i Imatges, entre d’altres, es va esfumar després de la victòria franquista. “Hi ha autors a qui la guerra i el consegüent exili fan escriptors, com és el cas de Rodoreda -diu Guillamon-. A Arquimbau, la postguerra la liquida, i quan publica La pau és un interval el 1970 no connecta ni amb els nous lectors ni amb els del seu temps”.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT