Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

'Transformers: el lado oscuro de la Luna' conclou la milionària trilogia produïda per Steven Spielberg

Robots, màrqueting i nostàlgia

Premonitori, Michael Bay no ho va veure gaire clar quan Steven Spielberg, productor de la saga Transformers , li va proposar dirigir tres pel·lícules sobre uns robots multiformes gegantins. "És una idea estúpida", va assenyalar. Finalment va acceptar el repte i ara, amb Transformers: el lado oscuro de la Luna , conclou una trilogia que no deixarà empremta en la història del cinema, però sí en les butxaques de Spielberg: si en alguna cosa es poden transformar aquests robots és en diners.

L'últim lliurament de la saga torna a escenificar el combat entre Autobots i Decepticons al nostre planeta, entrelligat amb una conspiració del govern dels EUA per investigar l'impacte d'una nau alienígena al costat fosc de la Lluna, que suposadament va ser el veritable objectiu de la missió lunar de l'Apol·lo 11. És fascinant, per cert, com passen els anys i la conquesta de la Lluna continua produint ficcions relacionades amb conspiracions. En qualsevol cas, l'argument esdevé al cap d'una estona un fil estretíssim per enllaçar escenes d'acció en què Bay posa en funcionament la seva pirotècnia visual: un muntatge vertiginós i energia cinètica buida d'ambicions intel·lectuals que apel·la directament al nostre sistema nerviós reptilià.

Tres escenes sobresurten en el conjunt: una persecució entre robots a l'autopista, que recorda la de Dos policies rebels 2 (2003) -potser la més espectacular que Bay ha rodat mai-; l'espaterrant vol en caiguda lliure d'un grup de soldats sobre un Chicago apocalíptic, quasi en runes, i el posterior lliscament per la façana d'un gratacels enderrocat.

Un objecte d'adoració infantil

L'últim acte d'aquesta saga robòtica ve precedit pel descrèdit general que va rodejar la segona part, menyspreada unànimement per la crítica, tot i que redimida per una taquilla encara més milionària que la del primer film. L'excusa de Michael Bay va ser llavors la vaga de guionistes de Hollywood, que el va deixar amb un guió de 14 esquifides pàgines per rodar una pel·lícula de 150 milions d'euros. La dada és significativa per comprendre quines són les prioritats en aquesta mena de superproduccions. La franquícia de Transformers és, abans que res, una operació de màrqueting que s'alimenta d'un reflux nostàlgic i que regurgita de forma cíclica l'objecte d'adoració infantil de les generacions que ara formen part del target demogràfic de Hollywood. La història és secundària; el contingut se subordina al contingent.

Així que si la indústria imposa un nou paradigma de cinema d'acció en tres dimensions, el director, enemic declarat del 3D, cedeix i s'alia amb James Cameron per adaptar la pel·lícula al nou format. I si a Megan Fox li puja al cap el seu nou estatus de diva curvilínia i se surt del guió oficial, se la despatxa i es fitxa una model de Victoria's Secret, a qui el director filma a la pel·lícula com si fos un anunci de la marca de llenceria.

I tot i això, Bay potser és el director ideal per dirigir Transformers . Encara que soni a heretgia, Bay ocupa en el Hollywood actual una posició similar a la de Hitchcock als anys 50. Home al servei dels estudis, menystingut per la crítica, avalat per l'èxit de públic, Bay és un dels directors tècnicament més dotats del seu temps. Aquestes són les similituds; les diferències podrien omplir la resta de pàgines d'aquest diari. Però n'hi una que és clau: per a Hitchcock la tècnica sempre estava al servei de la història; per a Bay és el contrari. I és per això que Transformers: el otro lado de la Luna , tot i les modestes aportacions de John Malkovich i Frances McDormand, l'histrionisme de John Turturro o la validesa com a atípic arquetip d'heroi de Shia LaBeouf, deixa un pòsit de nostàlgia d'un altre cinema fantàstic, un que es mirava la platea amb complicitat i respecte i perseguia l'espectador per la via dels sentiments i l'espectacle total de les emocions.

Spielberg a la sessió Phenomena

L'arbitrarietat de la cartellera ha volgut que dos títols emblemàtics d'aquell cinema es projectin avui al cinema Urgel de Barcelona en lloc de Transformers en una doble sessió excepcional del cicle Phenomena que inclou Retorn al futur (1985) i E.T., l'extraterrestre (1982), dos films amb el segell de Spielberg -el primer com a productor i el segon com a director- que van definir als anys 80 l'imaginari ideal d'un cinema comercial amb ànima, imaginatiu, de virtuosa arquitectura narrativa i encant a dolls. És un petita victòria amb regust de justícia poètica que demà ja no es repetirà. Transformers , un dels exercicis d'explotació cinematogràfica més cínics dels últims temps, tornarà a projectar-se a la pantalla més gran de Barcelona. Spielberg serà una mica més ric i el cinema, en general, una mica més pobre.