Robert Pattinson deixa bocabadat el Festival de Canes

Enviat especial a CanesRobert Pattinson va aplicar la descàrrega elèctrica que tant necessitava des de feia dies aquesta edició de Canes. L’exprotagonista de la saga Crepuscle va deixar el públic bocabadat amb la seva immensa interpretació d’un criminal en un viatge frenètic al fons de la nit novaiorquesa. Good time, de Josh i Bennie Safdie, és el xut d’adrenalina que requeria el festival a aquestes altures: una història visceral, incòmoda i magnètica, un thriller urbà d’un realisme gairebé incòmode amb el qual Pattinson fa callar definitivament aquells que encara remugaven quan el veien en projectes d’autors de primer nivell com Herzog i Cronenberg.

El film segueix al llarg de 24 hores les evolucions d’un bala perduda, el Connie, que roba un banc amb el seu germà discapacitat per tenir diners que els permetin abandonar la misèria i marxar de la ciutat. Ell aconsegueix fugir amb els diners, però el seu germà és detingut i a partir d’aquest moment el Connie només tindrà un pensament al cap: treure’l de la presó com sigui.

Com el protagonista, la pel·lícula no para de moure’s cap endavant, canviant d’espais, introduint personatges i girs tan increïbles que un s’ha de pessigar per acabar de creure-se’ls, però és tanta la intensitat i el realisme que hi imprimeixen els Safdie que és com veure un programa de telerealitat a l’estil de Cops, on no hi ha dramatúrgia i pot passar qualsevol cosa. Això sí, filmat amb una força i un estil notables, una energia maníaca que recorda el Martin Scorsese dels 70 i que també alimenta la fantàstica banda sonora d’Oneohtrix Point Never, plena de paisatges sonors experimentals que es fonen amb les imatges.

Un heroi antipàtic

Però la carta guanyadora del film és finalment el treball de Pattinson, que carrega amb un personatge lleig, un heroi antipàtic que s’aprofita de tothom que es creua en el seu camí, que enganya, manipula i traeix, tot i que sigui mogut sempre per l’amor incondicional cap al seu germà.

El 2012 la presència de Pattinson i Kristen Stewart a Canes provocava la histèria de la premsa i era titllada pels cinèfils com un intent de legitimar artísticament les carreres de dos ídols juvenils. Cinc anys després, molts d’aquells prejudicis han desaparegut i la seva nova coincidència -Stewart ha presentat un curt- no ha provocat gairebé comentaris; s’ha parlat molt més de Netflix i Twin Peaks, que ahir, per cert, va presentar-se finalment a la premsa, dies després d’emetre’s a la televisió. Good time podria significar per a Pattinson el mateix que Sils Maria va representar per a Stewart: el paper que acaba amb els últims recels i obre el camí cap al reconeixement i els premis. De moment, no hi ha cap interpretació masculina en la competició oficial a l’altura de la seva. Good time ho tindrà difícil per endur-se la Palma d’Or perquè no és una pel·lícula de consens, però Pattinson ja té a la butxaca mig premi al millor actor.