Publicitat
Publicitat

Benvingut, Mister Gere

L'actor atrau totes les mirades en la inauguració de la primera edició del BCN Film Fest, que se celebra als Cinemes Verdi

“Qui està al càrrec d’això?”, pregunta Richard Gere. El protagonista d’'American Gigoló', focus de totes les mirades de la jornada inaugural del BCN Film Fest, porta uns minuts esperant que algú doni pas a les preguntes d’ una roda de premsa col·lapsada per un eixam de periodistes i acreditats perdent els papers i trepitjant-se els uns als altres per fotografiar l’estrella amb el mòbil. Gere ho entoma tot amb paciència i professionalitat. I no escatima el seu somriure, aquell somriure com de murri somiador que va començar a fer servir a 'Cotton Club' i que a partir de 'Pretty woman' el va convertir en el galant maduret oficial del Hollywood dels 90.

Per rebre l’actor, els Verdi s’han engalanat: catifa vermella, plafons a les parets, fileres de plantes als passadissos... Un decorat festivaler que completen el núvol de càmeres que persegueixen Gere allà on va i els inevitables fans que s’han infiltrat entre els acreditats. “Al natural se’l veu més guapo”, exclama una senyora que es fa un 'selfie' amb la seva amiga i un llunyà Richard Gere de fons. No han acabat d’entendre el final de la pel·lícula, però ell està “molt bé”. L’actor, finalment, agafa el micro i s’arrenca amb un agraïment: “Ser aquí, inaugurar aquest festival, és un gran honor que no em prenc a la lleugera”, diu. I remata amb el somriure guanyador. Tot en ordre.

L’excusa de la visita de Gere és la presentació de 'Norman', un interessant 'thriller¡ dramàtic de Joseph Cedar on l’actor porta el pes de la història interpretant un jueu de Nova York que intenta capitalitzar la seva amistat amb el primer ministre israelià fent negocis amb potentats de les finances. El Norman és presenta al món com un home connectat amb el poder econòmic i polític, però en realitat és una figura patètica que trafica amb relacions inexistents ocultes rere un núvol de mentides i mitges veritats. “És un personatge totalment original –ha explicat–. Normalment li pregunto al director sobre l’origen del personatge: d’on ve, quina és la seva família... Però aquí tot això és irrellevant, perquè el Norman ho amaga. Així que m’he basat en el seu desig de pertànyer, en la seva necessitat de ser essencial per als altres. Jo he viscut 20 anys a Nova York i he conegut un munt de Normans. Segur que a Barcelona també n’hi ha. Potser en aquesta mateixa sala”.

El vet de la Xina
L’actor també ha parlat del seu suport a la causa tibetana, un compromís que defensa “des de fa 35 anys” i que no pensa abandonar. “És la meva vida”, ha resumit, afegint que contempla la possibilitat d’obrir a Barcelona una oficina del seu lobby en favor del Tibet. I matisant una declaracions recents, ha assegurat que el seu posicionament polític no ha tingut “cap efecte” en la seva carrera. “És tot el contrari. Només ha tingut efecte en la Xina, on els actors i directors xinesos no poden treballar amb mi. Ho tenen prohibit”.

No ha faltat la inevitable pregunta sobre Donald Trump, que Gere no ha esquivat. “És un tema complex, perquè hi ha molta gent que confia en ell i està feliç que els representi. Però no és el meu cas i tampoc el de molts americans. Per a nosaltres és un moment humiliant”. Segons l’actor, Trump és algú que pensa “radicalment diferent” que la majoria de persones. “ Els seus impulsos són totalment egoistes, gairebé animals. L’únic que li importa és ell mateix i el que és seu, no els altres. Vivim, per tant, un temps molt perillós per tothom”.

Als 67 anys, Gere porta gairebé 50 anys fent d’actor, però assegura que s’emociona cada vegada que rep un projecte. “Encara em sorprèn que m’arribin guions com el de Norman i que algú com el Joseph vulgui treballar amb mi creant un personatge que és diametralment oposat a mi en tot”. Educat i correcte, només se surt del guió quan li pregunten com s’ho fa per conviure amb la falsedat de Hollywood. “Em fa molta gràcia quan em fan aquestes preguntes a Europa –etziba divertit–. Teniu una idea mítica de Hollywood com si fos una mena de Sodoma i Gomorra on tothom es clava punyals. Però és un lloc com qualsevol altre. Tenim els mateixos problemes, ens enfadem pel mateix, ens preocupem per les famílies i ens amoïna la desigualtat del món. Els éssers humans som tots més o menys iguals”. Potser sí, però no tothom té el seu somriure.

Les
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF