Resistència, talent i sort: la recepta literària de Murakami

Barcelona“No soc intel·ligent ni arrogant. Soc com la gent que llegeix els meus llibres -deia Haruki Murakami l’any 2004 en una extensa entrevista a la prestigiosa Paris Review -. Mai vaig pretendre ser escriptor. Va passar i punt. És una espècie de regal caigut del cel”. L’escriptor japonès, nascut a Kyoto el 1949, començava tot just a enlairar-se internacionalment en mercats com l’anglès, l’alemany, el francès o l’italià. El 2005 arribarien les traduccions catalanes i castellanes de Tòquio blues, signades respectivament per Albert Nolla i Lourdes Porta i publicades per Empúries i Tusquets: aquest va ser el llibre que va popularitzar Murakami a Espanya. Des de llavors, les dues editorials -actualment segells de Planeta- han anat donant a conèixer les noves novel·les i llibres de contes de l’autor -com la trilogia 1Q84 (2009-2010) i el recull Homes sense dones (2014)- i han anat recuperant la resta d’obres del japonès, entres les quals destaquen l’ambiciosa Crònica de l’ocell que dóna corda al món (1995), El salze cec i la dona adormida (1996) i Underground (1997).

“Una vegada vaig entrevistar John Irving i em deia que llegir un bon llibre és com xutar-se -explicava també el 2004-. Quan aconsegueixes que els lectors es converteixin en addictes teus, sempre estaran esperant el que escriguis”. Guanyi el Nobel o no -des de fa més d’un lustre apareix com un dels candidats més ben posicionats per aconseguir-lo-, Murakami aconsegueix despertar una expectació enorme, sigui obrint un consultori online amb els fans el 2015, recomanant el disc de música clàssica Anys de pelegrinatge de Franz Liszt -que va esgotar les existències al Japó durant setmanes- o cada vegada que publica novetat. Aquest febrer va aparèixer Kishidanchō goroshi [L’assassinat d’Il Commendatore]: la novel·la ha tingut una primera edició d’1,3 milions d’exemplars.

El naixement d’un estil

El japonès es va passar a l’anglès per esporgar “la part supèrflua”

Ara els seus dos segells publiquen el recull d’assajos De què parlo quan parlo d’escriure. Els primers sis textos havien aparegut a la revista Monkey, i el dotzè i últim en una altra publicació periòdica japonesa, Kangaeru Hito. Murakami els considera “conferències no llegides”. “Potser aquests textos es veuran com a assajos autobiogràfics, però no els vaig escriure pas amb aquesta intenció -escriu a l’epíleg-. Jo només volia explicar, d’una manera tan realista i pràctica com pogués, quin és el camí que he seguit i quines són les idees que he sostingut fins ara com a novel·lista. Però, evidentment, fer novel·les no deixa de ser una manera d’expressar-se un mateix, i des del moment que parlo sobre la tasca d’escriure no puc evitar parlar també de mi”.

Murakami ha estat tradicionalment poc disposat a donar detalls sobre la seva vida, però al segon dels assajos -molt ben traduïts al català per Jordi Mas López- fa memòria sobre els seus inicis. “Normalment, primer acabes els estudis, després trobes una feina, tot seguit t’esperes un temps i llavors fas el pas de casar-te -assegura-. Però resulta que primer em vaig casar, després em vaig haver de posar a treballar i, finalment, em vaig acabar graduant a la universitat. És a dir, vaig fer les coses en ordre invers”. Quan es va haver casat a principis de la dècada dels 70, Murakami va fer “diverses feines alhora” per estalviar i obrir un bar de música jazz. “Entre els 20 i els 30 anys vaig tenir una vida força dura”, admet. Treballava “per tornar préstecs i pagar factures”. El 1978, mentre veia un partit de beisbol a l’estadi Jingu, se li va acudir “una idea que no tenia res a veure amb el que passava” al camp. “Potser jo també puc escriure una novel·la”, recorda Murakami que va pensar. A partir de llavors, cada nit esgarrapava unes hores per escriure una mica, i en mig any va tenir acabat el primer esborrany d’ Escolta la cançó del vent. Però el resultat el va decebre. En comptes de seguir treballant a mà, va treure l’Olivetti i va tornar a escriure les primeres pàgines de la novel·la en anglès. Havia de fer servir “paraules tan senzilles com pogués”, “treure les parts supèrflues de les descripcions” i “donar una forma compacta al conjunt”. Així va néixer l’estil sec i directe del japonès, que va tornar a la seva llengua per refer -en aquell nou procediment- tot el que havia escrit fins llavors. Va acabar debutant el 1979, als 30 anys.

Tres ingredients clau

Tothom és capaç d’escriure una novel·la, si s’ho proposa

El talent és fonamental, a l’hora d’escriure: “l’esforç” i “l’entusiasme” no serveixen de res si no se’n té. Així i tot, “escriure una o dues novel·les no costa gaire”. El que és difícil és “continuar-ne escrivint, guanyar-s’hi la vida, subsistir fent aquesta activitat”. Més enllà de la sort d’una acollida més bona o més dolenta -que Murakami també destaca-, l’autèntic problema d’un autor és la resistència. “Escriure novel·les no és una feina gaire adequada per a persones molt intel·ligents -explica-. Els qui tenen una ment massa àgil o una riquesa de coneixements fora del comú no són els més adequats per dedicar-s’hi”. Tot seguit fins i tot s’atreveix a dir a quina velocitat treballa un novel·lista: va “una mica més ràpid que quan camina, però més a poc a poc que amb bicicleta”. Ha d’acostumar-se a treballar amb exactitud “d’una manera poc eficient” assumptes “enrevessats”. Aquesta és la definició que el japonès dona del novel·lista: “Una raça d’individus que gosen convertir en necessari el que no ho és en absolut”.

Recordar l’obra, no el premi

Qui sap qui va rebre el Nobel de literatura fa tres anys?

En els dotze textos del llibre, Murakami es fixa en l’originalitat, els personatges, la traducció, els estudis -el que el va “salvar” a l’institut va ser la lectura compulsiva de desenes de novel·les- i també els premis literaris. Es remunta al fet que mai va guanyar el prestigiós Akutagawa, al qual va optar per Escolta la cançó del vent i Pinball 1973 (1980): “El que quedarà per a les generacions futures seran les obres, no els premis -afirma-. Segurament, no hi ha gaire gent que recordi quina obra va guanyar l’Akutagawa fa dos anys o qui va rebre el Nobel de literatura en fa tres. Però si una obra és bona de debò, un cop passat el període de prova, la gent la recordarà sempre”.