Publicitat
Publicitat

La ficció, de vegades, ens clava més bufetades que les notícies de la tele

Remordiments

A l'hora de dinar l'informatiu de la tele em serveix les imatges del conflicte de la Costa d'Ivori. No em fan ni fred ni calor. No em tinc per sociòpata i, alarmada, em llanço al mirall per comprovar si sense adonar-me m'he transformat en la cosina germana d'Hannibal Lecter. El mirall em retorna la mateixa persona sempre. Llavors rebobino el record del que acabo de veure: cadàvers abandonats al carrer; una dona que camina, s'atura en sentir trets i fuig, resignada; edificis destrossats... Fer la llista em regira l'amanida. Respiro alleujada. Encara conservo la mala consciència. Els remordiments estan mal vistos, però jo m'estimo més tenir-ne que no tenir-ne. Una altra cosa és el que generen. Evangelitzacions, corrupcions, malbarataments, suborns. Com explica Gustau Nerín, autor del llibre Blanc bo busca negre pobre, a l'entrevista que li va fer Laia Altarriba a l'ARA del 15 de març, "no sabem resoldre els nostres problemes i ens pensem que podem resoldre els dels africans".

Intrigada per l'absència de remordiments davant la tele recupero les imatges a internet. ¿Com pot ser que enumerar les imatges em talli la digestió espiritual i que, en canvi, quan les he vist a l'informatiu no m'hagi caigut la forquilla a terra? Minuts després arribo a una conclusió políticament incorrecta. Són imatges "mal" gravades, recullen una realitat en brut, sense sofisticació. Bé, sense el tractament que tenen les imatges de ficció. La persona que grava no ha tingut temps d'enquadrar, de fer primers plans, ni picats, ni contrapicats. No hi ha música. Ni diàlegs. La feina del periodista és atrapar la realitat i punt. Una realitat que se'm figura menys real i més distant que les imatges brutals d'un bon drama cinematogràfic o d'una bona sèrie. No hauria de ser així, ja ho sé. Només constato que la ficció, de vegades, té el do de clavar-nos més bufetades que les notícies de la tele. O que la realitat enllaunada en càpsules d'un informatiu no acaba de funcionar. O que després d'Egipte, Tunísia, Líbia, el Japó i el desastre econòmic permanent, el nostre cervell es nega a deixar entrar res més. O que, mira, és hora de tancar la tele, acabar la feina, anar a buscar nens i tirar endavant. O que els remordiments estan sobreexplotats i ja no són el que eren. He de tenir remordiments per no tenir tants remordiments com els meus remordiments em diuen que hauria de tenir?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT