Publicitat
Publicitat

TEATRE TÍVOLI DIVENDRES 18

El cantautor fa gala, als setanta anys, d'una envejable forma física

Raimon triomfa en la primera de les tres nits que serà al Teatre Tívoli

Raimon va encetar la primera de les seves tres nits al Teatre Tívoli amb Quan jo vaig nàixer , potser per donar èmfasi a la dimensió temporal de Rellotge d'emocions (2011), el disc que venia a presentar. Un cop cantada la seva "partida de naixement", com va ironitzar, va dedicar els primers 45 minuts de concert a interpretar les cançons del nou disc i després d'una petita pausa va fer un repàs a la resta de la seva carrera. En total, el de Xàtiva va oferir trenta cançons en dues hores de recital, fent gala, als setanta anys, d'una envejable forma física i del nervi característic de la seva veu.

Potser perquè ja estaven molt rodades, les noves cançons van sonar amb una certa aroma clàssica i va fer la sensació que es podien haver entremesclat perfectament amb la resta del repertori. Acompanyat per dues guitarres (Miquel Blasco i Joan Urpinell), contrabaix (Fernando Serena) i clarinet i clarinet baix (Pau Domènech), Raimon va cantar a l'amor, a l'aigua, a la ciutat de València i a la Barcelona del 1971. Són cançons properes i familiars en què l'autor parla des d'una perspectiva més íntima que habitualment. Fins i tot quan a Punxa de temps entona una estrofa de La internacional , ho fa com si mirés un àlbum de fotos ("El Primer de Maig ma mare i jo cantàvem en veu baixa aquesta lletra de La internacional "). Però en sentir " Arriba los de la cuchara, abajo los del tenedor, que mueran todos los fascistas , visca el braç treballador!", cap rumor entre el públic, que només va cantar i picar de mans, més engrescat, en la segona part del concert.

En acabar la pausa, el poema de Salvador Espriu Indesinenter va ser rebut amb una gran ovació. L'auditori també va esclatar amb aplaudiments en sentir el vers "en som molts més dels que ells volen i diuen" de T'he conegut sempre igual . Després, Raimon va atacar a cappella el començament d'una sentida Al meu país la pluja , una altra cançó que apel·la a la memòria col·lectiva, compartida per la major part dels assistents de forma directa o indirecta -els més joves-. Poemes musicats d'Ausiàs March, Joan Roís de Corella i Jaume Roig van endinsar-se encara més en la història, abans de donar pas a ironies més contemporànies com el Soliloqui solipsista , que Raimon va acabar amb uns divertits passos de ball, única concessió a l'espectacle d'un recital eminentment sobri i mesurat.

Van sonar encara algunes cançons ( Molt lluny, La nit, Treballaré el teu cos …) abans de deixar, pels bisos, els seus temes més coneguts i estimats. Veles e vents i He mirat aquesta terra (March i Espriu, respectivament) van donar pas a Jo vinc d'un silenci , Diguem no i Al vent , ara sí, amb el públic dempeus i tancant, un cop més, el cercle d'una experiència àmpliament compartida. Burgesia i braç treballador, catalans i valencians, tots semblaven d'acord, almenys en una cosa: "Qui perd els orígens perd identitat".