Publicitat
Publicitat

OBITUARI

Rafael Metlikovez sempre té raó

'Performer', humorista i terapeuta familiar, va ser un dels pioners de la polipoesia

Rafael Metlikovez (Canovelles, 1964-Granollers, 2017) ha estat, fins al dia de la seva mort, un home polifacètic i encuriosit amb l’experiència humana. No crec haver conegut a ningú tan genuïnament interessat per les raons que porten la gent a fer el que fa. En Rafael era net d’un emigrant, arribat d’Almeria durant els anys de la Segona República. Ell i la seva dona ("els avis"), sortien fotografiats per Consuelo Bautista a la portada de l’únic CD publicat per Accidents Polipoètics. El pare del meu soci es va criar a la Casa de la Caritat durant la postguerra. Així doncs, no és d’estranyar que els seus principals referents fossin l’amor al treball i una sobrietat conceptual de pedra picada.

De petit, es va criar fent fires i mercats setmanals amb el seu avi, del qual va aprendre a tractar amb el públic i a comunicar-se amb un fi sentit de l’humor. El seu oncle, Joan Castillo, un pintor del cercle de Joan Ponç, va introduir-lo en la música i l’art. I les 'performances' de Jordi Benito, a l’esbojarrada escena cultural de Granollers dels anys 80, van orientar-lo cap a aquesta disciplina inclassificable. Arribat a Barcelona, va col·laborar amb el grup francoalemany Das Synthetische Mischgewebe, i amb els tallers de La Fura dels Baus. Va ser bon amic de músics com Joan Saura i Oriol Perucho. I va fundar, amb el poeta Xavier Sabater, la PAPA (Performers, Artistes i Poetes Associats), amb la qual va organitzar diversos cicles de poesia.

Vaig conèixer en Rafael a principis de la dècada de 1990. Llavors, trobar un lloc on recitar poemes a Barcelona era tota una heroïcitat. Ens agradaven els reptes, i ens vam constituir en duet. Ens fèiem dir Accidents Polipoètics. Vam compartir vetllades amb poetes de moltes menes, com Joan Brossa, Enric Casasses o Jordi Pope. Vam recitar, durant quasi 25 anys, per tot Catalunya i Espanya i en llocs com el Georges Pompidou de París, el teatre Palladium de Roma, vam ser al festival de poesia Literaturwerkstatt de Berlín, a la Casa del Lago de Mèxic DF, o al Bowery Poets Club de Nova York.

En tot aquest temps, el soci va tenir temps de formar-se com a psicòleg sistèmic i de treballar molts anys com a terapeuta familiar. És aquest bagatge, el seu personalíssim punt de vista, el que impregna els textos que va escriure com a dramaturg, tant als espectacles de dansa de Sol Picó, com al teatre de titelles de Mariona Masgrau, o als seus propis muntatges en solitari. Ell n’hi deia conferència escènica, un gènere a mig camí de la paròdia festiva i la classe magistral. Aquest sistema per observar el món va aplicar-lo també a l’humor. Va ser col·laborador de la revista d’Antonio Fraguas ('Forges'), 'A las Barricadas', i del programa 'L’orella irònica' de Catalunya Ràdio. I amb el mateix to, entre filosòfic i de conyeta, va escriure una sèrie fenomenal d’articles, a primer cop d’ull sobre el RCD Espanyol, on va descriure, durant 10 anys, l’estat d’ànim del país.

Condensant-ho encara més, d’uns anys ençà es va dedicar a compondre aforismes. Com una premonició, un d’ells deia: “La mort sempre té raó”.