Publicitat
Publicitat

MÚSICA

Quimi Portet: "Portem un petit anarquista a dins"

Vitalista "Estic més a prop del músic 'patxanguero' de festa major que del poeta maleït que es fa sang i s'enganxa els collons amb el piano" Crític "Hem convertit un aninal tan bonic com el llop en un 'capullo' que porta pilotes i mou la cua"

Quimi Portet (Vic, 1957) no afluixa el ritme i ja té nou disc, Oh my love (Quisso-Música Global), en què col·laboren Albert Pla i Adrià Puntí. Diu que "no és tan cantellut i aspre" com La Terra és plana (2004) i Matem els dimarts i els divendres (2007), que va enregistrar amb "més lleugeresa". Ara, com va fer a Viatge a Montserrat (2009), ha tornat a "la pertorbació" de l'estudi de gravació.

Per què has fet aquest disc?

Primer, perquè és el meu ofici. Si tingués 18 anys no ho diria, però com que en tinc 54 ho puc dir tranquil·lament. I segon, perquè em diverteix moltíssism fer discos.

Com és que aquesta vegada la veu sona tal com raja, sense efectes?

En la meva carrera he passat per tots els estadis de la pertorbació vocal, però ara volia que la veu fos molt present i molt poc mistificada. I hi sona molt alta, molt més que en qualsevol altre disc.

Què vols dir a la cançó Tinc una bèstia a dintre meu ?

Tots tenim aquesta bèstia a dins. És la culpable de la majoria de desastres que cometem, però també dels moments més intensos i creatius. Hem d'identificar-la i aprendre a conviure-hi, perquè també la necessitem per fer coses positives. Per això dic, humorísticament, que "em fa les lletres i els acords". Si les fes l'intel·lectual o l'home reflexiu pare de família, estaria fent Fly, Robin, fly .

Tenir la bèstia a dins té a veure amb l'edat?

Ara la joventut està bastant cansada d'hecatombes musicals, i té tendència a fer coses suaus i a mostrar els sentiments d'una manera pausada. Hi ha generacions que han sortit en èpoques en què la música popular estava relacionada amb l'entusiasme i la potència sonora, i hi ha generacions, com la d'ara, que està més relacionada amb la suavitat.

Ara en els concerts d'Els Amics de les Arts la potència sonora la posa el públic.

Perquè la música finalment és emocional i fa sortir aquestes bestioles que porta el públic a dintre. Que són molt bones persones, eh.

Què hi ha darrere la metàfora de la cançó Pastor alemany ?

Hem convertit un animal tan bonic com un llop en un capullo que porta pilotes i mou la cua i que a sobre ens estima! Ho trobo una paradoxa de l'espècie humana. Vam baixar dels arbres per ser més feliços, i ens ha sortit bé la jugada, però pel camí hem muntat un sidral, una confusió total que en diem civilització. Per això els filòsofs fan aquella mala cara i porten aquells pentinats: perquè la civilització és incomprensible.

Per què dius que la natura és una bestiesa gegantina?

Volia cridar l'atenció, irònicament, sobre la natura idealitzada. I ho faig amb un punt de madurito transgressor a qui li agrada dir una enormitat: dec ser dels primers a cagar-se en la natura. Ni l'Albert Pla, que és l'únic cantant amoral del món, s'ha queixat mai de la natura.

Quan et parlen de país també tens aquesta sensació de bestiesa gegantina?

No. Jo sóc d'un país, Catalunya, que és una col·lectivitat amb una història molt trista, però sempre hem venerat unes individualitats que tenen la capacitat d'inclinar-se cap a la felicitat. Rusiñol, Pujols, Dalí, Sisa, Pau Riba i fins i tot Jaume Creixell. Les aspiracions col·lectives han acabat molts cops en frustració. En canvi, aquests individus espectaculars m'apassionen. Això és el que jo entenc per país. Veig la part trista i amb sap molt greu, però tinc aquest optimisme de reserva en aquestes individualitats. També és lògic que en un país que ha estat governat per gent que són molt lluny, que l'han espoliat, que l'han bombardejat... tots portem un petit anarquista a dins, la bèstia. I el problema és que quan volem posar-nos tots junts a fer alguna cosa, de seguida acabem barallats. Hauríem de medicar una temporada aquest anarquista que portem a dins.

Per què és tan difícil saber quin és el teu estat d'ànim en cada disc?

Hi ha un jo que fa discos i un jo que viu. I no tinc per què compartir els meus vòmits. Estic més a prop del músic patxanguero de festa major que del poeta maleït que es fa sang i s'enganxa els collons amb el piano. La música la faig per ser feliç. Si una cosa em produís un xoc emocional molt gros, no la cantaria. Procuraria oblidar-la. Per això s'ha inventat l'Anís del Mono.