"O ens tirem a l'aigua o ens enfonsem amb el vaixell", va pensar Emili Pallàs, que viatjava amb el Titanic . "Ell no sabia nedar i es va tirar directament a un bot", explica Gerard Pallàs, metge, nét d'Emili Pallàs. "Com a conseqüència del salt va fer-se mal en una cama i va quedar inconscient. L'amic que feia el viatge amb ell va amagar-lo sota un banc del bot, als lesionats els tiraven a l'aigua, ja que no hi havia bots per a tothom. En alguna ocasió jo li vaig preguntar com s'ho havia fet per muntar-se aquell viatge, si li havia costat gaire… -recorda Gerard Pallàs-. No me'n va dir el preu, però devien ser força diners". Emili Pallàs va morir d'un atac de cor als 59 anys, el 14 d'abril del 1940. Feia exactament 28 anys que s'havia salvat al naufragi del Titanic .
Al bot en què va anar a parar Emili Pallàs hi havia el seu amic Julià Padró, que havia baixat fins al mar amb l'ajuda d'una corda. En Julià era fort i valent, i sabia nedar. "Va tenir la gran sort d'anar a parar al costat d'un bot. Estava ple de gent però no hi havia ningú que sabés remar. Ell sí que en sabia. Per això van deixar-lo pujar". Ho explica Jaume Estapé Padró, renebot de Julià Padró (la seva mare, Gertrudis Padró, era neboda i fillola de Julià Padró). "A l'oncle Julià no li agradava parlar del naufragi. Només deia que aquella nit havia tornat a néixer", diu Estapé.
"Padró i Pallàs havien conegut durant els primers dies de navegació un argentí, que la nit del naufragi va trucar a les seves cabines per avisar-los de la situació crítica del vaixell després d'haver topat amb un iceberg", explica la periodista Sara Masó. "Van vestir-se ràpidament. Hi havia molta confusió, caos, fins i tot van produir-se alguns trets. Van haver-hi escenes molt més esgarrifoses de les que hem vist al cinema i a la televisió. Les dues dones que acompanyaven els catalans van tenir un lloc a un bot, d'acord amb la consigna que en un naufragi tenen prioritat les dones i els nens", diu Masó.
Julià Padró pertanyia a una família pagesa de Lliçà d'Amunt (Vallès Oriental), concretament de la masia de Can Tiret, que encara existeix, i Emili Pallàs procedia del petit municipi de Basturs (Pallars Jussà). Tots dos eren socis de dos bars a Barcelona, el més important dels quals es trobava al carrer Roger de Llúria prop de la Gran Via. Però el negoci d'aquells bars se'ls feia petit perquè tenien un caràcter emprenedor.
Padró tenia alguns parents a Cuba. I sabia que força catalans s'hi havien enriquit amb el comerç de cafè, rom i sucre de canya. Va convèncer en Pallàs d'anar a buscar-hi fortuna. Van adquirir els bitllets de segona classe per al Titanic a la subagència de la White Star Line de Barcelona. Van embarcar a la ciutat francesa de Cherbourg, primera parada del nou transatlàntic després d'haver-se fet a la mar a Southampton (Gran Bretanya). Els acompanyaven Florentina Duran -que hauria conegut Julià Padró en un dels seus bars- i Assumpció Duran, dues germanes de les terres de Lleida de mentalitat força avançada si tenim en compte que eren solteres i anaven amb dos nois, també solters, en un llarg viatge i sense bitllet de tornada. Tots quatre coneixerien primerament la ciutat dels gratacels i després continuarien navegant fins a Cuba.
La vida després del naufragi
Com els van anar les coses després als quatre catalans? Emili Pallàs va tornar al cap de poc a Catalunya, probablement des de Nova York. Va casar-se amb Aurora Rabasa, de Gerri de la Sal (Pallars Sobirà). El matrimoni va obrir un forn de pa al carrer Consell de Cent de Barcelona. En canvi, Julià Padró va arribar a Cuba, tal com havia planejat, i va prosperar-hi. Va arribar a ser propietari de la companyia d'autobusos de l'Havana. Va casar-se amb la Florentina Duran, que l'havia acompanyat al fatídic viatge amb el Titanic . La parella no va tenir fills però sí que va gaudir de la companyia d'una neboda, Teresa Padró. La Florentina i en Julià van viure la resta de la seva vida a la capital cubana. Tot i ser l'hereva del seu oncle Julià, la Teresa no va percebre res: l'herència va anar a parar a l'estat, sota les regnes de Fidel Castro. Va tornar a Barcelona amb les mans a la butxaca.
