Teatre Principal.- N’ha començat la temporada amb els trenta-cinc espectacles que componen la primera tongada de l’any I de l’era Forteza, incloent-n’hi alguns de la Fira B. Sense ànim de fer-ne una valoració acurada, així, amb un primer cop d’ull, és evident que el canvi es podria resumir amb molta música moderna i poc teatre, amb la qual cosa els aficionats a la música estaran molt contents i els altres, una mica decebuts; i els de l’òpera, ni us ho cont. Vull suposar que al llarg de l’any tot quedarà una mica compensat, però pel que sembla, una línia mestra sòlida no s’hi veu. Hi cap de tot i, com a eufemisme, direm que la programació és “eclèctica”. En acabar, comptarem. Anem pel principi.
‘Teatre experiencial’ és el que diuen que vàrem veure. Una mica pretensiós, sobretot vists els resultats. L’obra que va inaugurar la temporada es diu Take a walk on the wild side. Aquest títol és suggestiu, sens dubte. Comença amb el protagonista, director i dramaturg, Emilio Rivas, llançant-se a l’aigua i nedant fins a arribar als espectadors, a la platja de Can Pere Antoni, i em va venir al cap un tros de la cançó que diu allò de Candy came from out on the island, i aquí s’acabà qualsevol parentiu amb Lou Reed. La natació no era el seu fort i fins i tot vaig pensar: “Aquest no arribarà”. Però arribà; l’esperava una nineta amb una tovallola i un micròfon. Esbufegant de valent, l’agafà i començà a parlar de l’origen de l’univers. I camina caminaràs - Take a walk, clar-, ens va portar a fer una visita guiada amb moltes pretensions científiques i divulgatives i molt poca substància pels carrers de la Calatrava, llançant anècdotes per instruir els seguidors coronats amb uns auriculars.
En arribar a la plaça de Sant Jeroni va dir que havia llegit una entrevista amb un poeta, Salvador Bonet, que deia que en aquell lloc fa molts anys hi havia seminaristes jugant a futbol. Oblidava que allà hi havia el seminari. Va jugar una mica amb una pilota amb la nina coprotagonista, per rubricar la seva tesi que la ciència és una cursa de prova-error, un joc. Teatre experiencial. No hi arrib.
Poc després, passant pel costat del carrer de la Pelleteria, contà que allà havia nascut “una cantante mallorquina que se llama Maria del Mar Bonet. En el número 14, pero lo he buscado y ahora ya no está... Tiene una canción que me gusta mucho. No entiendo la letra, pero el estribillo sí”, i ens va sonar pels aparells Què volen aquesta gent?
Següent estació: l’església de Sant Francesc, primer al claustre i, amb la nina asseguda damunt la font, una disquisició a dues veus sobre els forats negres. Havia passat una hora i jo no havia pogut esbrinar ni un segon de teatre i molt menys d’experiència. Vaig abandonar abans que arribàs el Wild side.
Manacor.- Primer envit de la XXI Fira de Teatre de Manacor. És una fira, però també una mostra, un luxe per a l’espectador. Dansa d’agost, de Brian Friel, dirigida per Ferran Utzet, interpretada per Màrcia Cisteró, Marta Marco, Òscar Muñoz, Clara de Ramon, Albert Triola, Montse Vellvehí i Ramon Vila. Un repartiment d’autèntic luxe. Una delícia veure’ls interpretar la història de les cinc germanes fadrines i les seves circumstàncies a la Irlanda de l’any 1936. La descripció de la relació entre elles és fantàstica, de la mateixa manera que els personatges masculins: el missioner, el pretendent i el narrador, fill natural de la germana petita; però la conclusió és feble no tant en el què com en el com. I el com és amb el narrador contant als espectadors i sense més ajut que la seva veu el tràgic final de les protagonistes, que deixa una mica coixa una història que va agafant embranzida de manera sòlida, mentre que, per una altra banda, la resolució és plana, fins i tot diria que dramàticament freda.
Teatre del Mar.- La crazy clas s obre la temporada al Molinar. És la història d’un curs de teatre terapèutic, al qual assisteixen un militar, un gai i el seu pare, dues dones de classe baixa, una dona de neteja amb uns coneixements teatrals fora mida, un venedor, un jove amb no gaire llums, un actor acabat, si és que en algun moment va començar, i una dona molt introvertida, a més del director del curs, que dóna joc a tot un seguit de tòpics sense gaire imaginació, però que fa que els dos actors que els interpreten mostrin la seva versatilitat i varietat de registres a tota velocitat. Aquesta podríem dir que és la primera part, una mica llarga i estirada. A la segona, tots aquests personatges interpreten un Hamlet i aquí tot puja molts punts i es converteix en una demostració de talent, enginy, intel·ligència. Crec que s’haurien pogut estalviar la primera part.
