08/02/2017

Preljocaj, el coreògraf obsessionat a canviar

3 min
Un moment de La stravaganza, creada fa dues dècades per al NYC Ballet.

BarcelonaEl francès Angelin Preljocaj, un dels coreògrafs contemporanis més sol·licitats del món, ha viatjat amb la seva companyia a Barcelona, una ciutat que li agradaria trepitjar més sovint. “No vinc prou. ¿Venen altres companyies estrangeres? -pregunta, interessat en el panorama de la dansa a l’Estat-. A la meva companyia tinc quatre ballarins espanyols”. Aquesta temporada el Gran Teatre del Liceu li ha fet passar la set amb un programa doble en què presentarà, des d’avui i fins dissabte, dues peces creades originalment per al New York City Ballet, Spectral evidence i La stravaganza.

Però al marge d’Espanya, el Ballet Preljocaj ha capejat tranquil·lament la crisi i ha seguit fent gires arreu del món amb un centenar de funcions a l’any. Preljocaj diu que el secret és del seu repertori, que és extremadament ampli i estilísticament variat: “Podem oferir un ventall de diferents estils i mides. Faig peces molt diferents. Una pot ser radical, com Empty moves, amb música de John Cage, que és fàcil de moure perquè implica quatre ballarins i un tècnic. I també tenim peces com les que portem al Liceu o encara més grans, com Snow white ”, explica el coreògraf, que va fundar companyia pròpia el 1984. Des del 1996 es van establir a Ais de Provença i es van convertir en un Centre Coreogràfic Nacional de la Regió de la Provença-Alps-Côte-d’Azur, amb 26 ballarins estables. La feina de director de companyia, a diferència d’altres artistes, no li pesa: “Jo no ho vull controlar tot, només em sento responsable com a coreògraf i director artístic. Per a la resta confio en altres professionals de la companyia”, assegura.

Dels mestres al segell propi

La stravaganza va ser creada fa vint anys i des de llavors s’ha seguit interpretant pràcticament cada curs al NYC Ballet. Fa dues dècades, per a Preljocaj, aterrar en una companyia nord-americana suposava una experiència nova i l’obra volia reflectir precisament aquest “intercanvi d’ADN” amb música de Vivaldi: “És la trobada de dos llenguatges, de dues civilitzacions. Algú d’Europa que se’n va al Nou Món per fer intercanvis, com si fos en un mercat on es canvien teixits per espècies”, explica. Sabent que Preljocaj és fill de pares albanesos, La stravaganza també es pot llegir com l’experiència d’un immigrant i fins i tot com una metàfora relacionada amb la creació, amb l’intent d’evolucionar des de l’ensenyança dels mestres cap a un lloc més personal.

“Tinc molt presents els meus mestres”, reconeix aquest coreògraf format en tres pilars: la dansa clàssica, l’expressionisme alemany de Karin Weiner i la dansa abstracta i moderna de Merce Cunningham. D’això n’ha aconseguit treure un segell propi. Ell s’hi reconeix, però alhora en renega: “L’estil indica el límit de l’artista per fer una altra cosa -diu-. L’estil pot ser una trampa”. Per això sempre busca noves aliances creatives amb escriptors, artistes, músics o dissenyadors, com Jean-Paul Gaultier. “Intento veure què em poden oferir altres creadors, i sempre em sento diferent quan acabem de treballar junts, sento que he après coses”, afirma. També reconeix que “és molt difícil canviar, però si t’esforces, pots enriquir la teva gramàtica”. Preljocaj se sent “com una ràdio”: sempre sintonitzat per captar la inspiració vingui d’on vingui.

Spectral evidence és del 2013, i com que ja sentia que amb els ballarins del NYC Ballet eren com cosins, va optar ser “més radical”. Va escollir música de John Cage i un episodi connectat amb la història dels Estats Units, els judicis de les bruixes de Salem. “Em va impactar. Com la religió, els radicals, condemnen unes noies que volien ser més lliures i naturals”, explica. Una situació amb la qual troba paral·lelismes avui. “En la lluita de la dona, la història es repeteix”, lamenta.

stats