OBSERVATORI
Cultura 18/08/2017

Pollença 3/4

Vuit de les seves nou simfonies, en quatre concerts al castell de Bellver de Palma

i
J.a. Mendiola
3 min
Les musiciens du Louvre varen interpretar les dues darreres simfonies, 40 i 41, de Mozart, conegudes i reconegudes.

Pollença 3.- Tercer concert del 56è Festival de Pollença, que va significar l’acomiadament de la gira mallorquina de Julian Rachlin and friends, grup que per a l’ocasió varen formar el pianista Alexei Volodin, el violoncel·lista Mischa Maiski i Julian Rachlin al violí. Havien estat uns altres quatre concerts amb variacions en els components i, sobretot, sense repetir ni una sola composició ni humana ni musical. Amb el claustre de Sant Domingo ple de gom a gom, el trio, també acompanyat per l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears, dirigida pel titular, Pablo Mielgo, va decidir que fos Ludwig van Beethoven i la seva única peça que va compondre per a trio solista, Triple concert per a violí, violoncel, piano i orquestra. Màxima expectació per escoltar tres músics de primera magnitud en el panorama musical internacional. Un autèntic luxe que d’alguna manera apropa i assoleix el repte comanat al sanedrí dirigent de tornar al festival la seva antiga esplendor i l’enyorat format convencional. És una opció que, com sempre, funcionarà si els músics són bons i venen per feina.

El trio és molt bo i venia per feina. Cap dels tres integrants no ho sap fer d’altra manera que no sigui molt bé, i això es tradueix en un esdeveniment cada concert. Tan sols cal veure els seus rostres, extremadament concentrats, fins al punt que Rachlin, mentre esperava el seu torn en el primer moviment, no parava de dirigir amb el cap, amb tantes ganes que en un moment donat no ho va poder evitar i acompanyà els violins de la Simfònica en un gest entranyable. Maisky, el gran geni del violoncel, l’instrument que portà el pes més decisiu dels tres solistes, va ser l’encarregat d’obrir la porta de les essències musicals. Una composició rutlla de menys a més, incrementant el grau de dificultat moviment a moviment, aconseguint el punt àlgid al tercer, Rondo alla polacca, que s’inicia amb les repeticions d’una sola nota a càrrec, com no, del violoncel, tot just acabar el segon amb una pausa gairebé imperceptible, per finalitzar amb una exhibició de virtuosisme per part dels tres instruments que la converteixen en una peça que, si no s’interpreta més cops, deu ser segurament per la dificultat d’ajuntar tres solistes de solvència tan contrastada. El llistó estava molt amunt i Mielgo, amb la segona simfonia de Jean Sibelius, va cobrir l’expedient, una mica massa afectat, sense cap necessitat musical que ho justifiqui, si no ets finlandès i ho sents com un cant a la independència, que no està gaire clar que fos la intenció del compositor.

Pollença 4.- Pas mal Les musiciens du Louvre, dirigits per Christoph Koncz, en lloc del titular i fundador Marc Mikowski, i amb Francesco Corti com a solista del Concert per a clavecí en re major, Hob XVIII, 11, de Franc Josep Haydn, anunciat en segon lloc després de la Simfonia núm. 40 en sol menor, KV 550, de Mozart, però la forta calor va aconsellar que s’interpretés en primer lloc per evitar que el clavecí pogués perdre afinació. Va trigar un mica Francesco Cortí a agafar fluïdesa, però finalment va fer una interpretació acurada i meticulosa, sobretot del Rondo all’Hungarese que conforma el tercer moviment d’una de les composicions més conegudes, obviant les simfonies, del músic amic i coetani de Mozart. De Mozart, Les musiciens du Louvre en varen interpretar les dues darreres simfonies, 40 i 41, conegudes i reconegudes, fet que implica moltes referències i el valor afegit dels instruments d’època, que sempre és un tema discutible, o si més no similars, i un petit problema: els contrabaixos quedaren a l’aeroport de París. Un bon concert i una interpretació molt correcta.

stats