Publicitat
Publicitat

65È FESTIVAL DE CINEMA DE CANES

El festival decau amb 'The paperboy' i 'Post tenebras lux'

Pluja de xiulets a Canes, malgrat Nicole Kidman

La decepció va ser ahir la tònica predominant en una jornada del Festival de Canes en què el mexicà Carlos Reygadas i el nord-americà Lee Daniels van presentar els pitjors títols d'una competició oficial que toca fons a l'espera de David Cronenberg i el seu Cosmopolis , la gran esperança de la premsa i els acreditats al festival.

La decepció és relativa en el cas de Lee Daniels, perquè l'impúdic exercici de glorificació del patiment que realitzava en l'anterior Precious no feia presagiar res de bo. A The paperboy adapta una novel·la de Pete Dexter que fa temps Pedro Almodóvar va estar rumiant si convertir en pel·lícula. Aquesta dada és una pista que fa sospitar de la naturalesa recargolada de la història, en aparença una investigació sobre l'assassinat d'un xèrif en una petita ciutat de la pantanosa Florida a finals dels 60. Els encarregats d'aclarir els esdeveniments són un parell de periodistes, el germà petit d'un d'ells i la promesa del pres condemnat a mort pel crim.

Daniels posa en segon pla la investigació i es dedica a explorar la fixació del germà (Zac Efron) per la promesa (Nicole Kidman), una dona d'uns quaranta anys, curta de gambals i hipersexual, una barbie dels pantans que s'ha enamorat bojament del convicte després d'una relació. The paperboy ens ofereix moments tan esperpèntics com el primer cara a cara de Kidman amb el seu promès (un John Cusack sortit de mare), en el qual la dona simula una masturbació per excitar el seu futur marit en presència dels investigadors, o bé una delirant pluja daurada de Kidman sobre Efron per alleujar-li el dolor per unes picades de meduses a la platja. La fórmula de Daniels no varia tant de la de Precious : extremisme dramàtic al servei de l'efectisme gratuït de veure Kidman convertida en una meuca white trash o un Matthew McConaughey emmanillat al terra d'un motel mentre dos homes negres el violen i li desfiguren la cara. En lloc d'utilitzar el vessant grotesc per penetrar en la foscor dels personatges, The paperboy es queda a la superfície, malbaratant l'ofici i entrega de McConaughey i una Kidman que en roda de premsa manifestava la preferència per papers "més perillosos". "A la meva edat el que em fa funcionar és la meva curiositat per interpretar rols diferents -afegia-. Si la perdo, deixaré d'actuar".

Les tenebres de Reygadas

La xiulada que s'ha emportat The paperperboy no ha estat res comparada amb la de Post tenebras lux , el nou treball de Carlos Reygadas. L'autor de Luz silenciosa o Batalla en el cielo aprofundeix en un estil que és un catàleg de tics d'un tipus de cinema que té el seu hàbitat natural en els festivals. Reygadas perpetra en el seu nou film un seguit d'escenes calculades per provocar i rodades en format 4:3 (el del cinema mut) amb la pantalla parcialment borrosa: només el centre de la imatge està enfocat. De la imatge d'una nena perduda enmig d'un prat amb tot de gossos i vaques passem a l'estampa d'un dimoni vermell fluorescent passejant per un pis, l'escalfament d'un equip de rugbi, una orgia en una sauna que porta el nom de Duchamp, una sessió d'alcohòlics anònims... Hermètica i abstreta en ella mateixa, Post tenebras lux vol seguir el full de ruta d'Apichatpong Werasethakul, però allà on el tailandès lliga l'emoció estètica i la formal, Reygadas es perd en un laberint d'impostura arty que no va enlloc. L'únic consol és que, després de tocar fons, la competició oficial ja no pot empitjorar.