Un Pinotxo més poderós i temible que Trump

MadridJa gairebé pot semblar un tòpic començar una crònica d’una nova edició d’Arco parlant d’Eugenio Merino, després de la polseguera que va aixecar fa quatre anys el seu Franco tancat dins una nevera de refrescos. Però sembla que no és un artista acomodatici perquè enguany torna a impactar a la fira d’art de Madrid amb una peça punyent i alhora commovedora. Exposa a la galeria barcelonina ADN les reproduccions dels passaports de 48 dels països d’on marxen més refugiats. La peculiaritat és que estan fetes amb mantes tèrmiques. És difícil dir tantes coses amb tan poc: el daurat de la manta fa pensar com n’és, de valuós, tenir un passaport. Però el material recorda les situacions difícils que viuen aquests països i, també, que la protecció que sovint reben de països amb circumstàncies millors és ben prima.

La 36a edició d’Arco se celebra fins diumenge i inclou la participació de 200 galeries de 27 països -menys que l’any passat- amb l’Argentina com a país convidat. Precisament una altra de les peces més potents prové d’aquest país: a l’estand de la galeria Barro, el músic Albert Pla es converteix en Pinotxo per escenificar un joc geopolític escabrós. Durant la seva festa d’aniversari, va tallant trossos de tres pastissos amb els colors de les banderes d’Espanya, l’Argentina i la Xina i els va repartint capriciosament entre una desena de mans afamades. “Pinotxo és una icona de la mentida i aquí també és un personatge poderós”, afirma Juliana Laffitte, la meitat del duet que ha convidat Pla a col·laborar en la seva obra, els Mondongo. “Som amics des de fa un parell d’anys i la col·laboració va sorgir d’aquesta amistat”, subratlla. La màscara de Pinotxo que porta Pla està feta amb un material que recorda el mirall, així que qualsevol és susceptible de convertir-se en un personatge com ell. L’acció es desenvolupa en una escenografia molt elaborada: una recreació en miniatura del Saló dels Miralls del Palau de Versalles. Però en lloc de miralls hi ha imatges de cels borrascosos. El preu de la instal·lació, prop de 115.000 euros.

Les obres més cares

Torres-García, Dalí i Juan Muñoz, els més cotitzats

Enguany l’obra més cara de la fira no és, com va passar altres anys, ni un Bacon ni un Antonio López, tots dos representats per la galeria Marlborough. La que assoleix la xifra més alta és una de les obres de Joaquim Torres-García exposades a l’estand de la galeria Guillermo de Osma, Constructiu amb quatre figures, que té un preu d’1,8 milions d’euros. Les responsables de la galeria Elvira González primer no en volien revelar el preu, però van acabar confirmant que el preu de l’escultura de Juan Muñoz Tres homes rient alhora, amb els seus característics personatges, costa 1,5 milions. I en canvi els de la galeria Leandro Navarro no posaven pegues a revelar el preu d’ El triomf de Nautilus (1941), de Salvador Dalí: 1,4 milions. Una de les galeries internacionals més destacades, la suïssa Hauser & Wirth, exposa una peça de Roni Horn que és familiar per al públic barceloní, molt semblant a les que va exposar a la Fundació Joan Miró el 2014. El preu, un milió d’euros. Malgrat que l’hagin desbancat al rànquing, la galeria Marlborough segueix presentant peces imponents, com un Manolo Valdés de grans dimensions (i 630.000 euros). Un altre dels artistes més cars és Ai Weiwei: a la Lisson Gallery les seves ceràmiques pintades es venen a 200.000 euros.

Buscant Trump

Els artistes encara no exploten el nou president nord-americà

El món de l’art no vol saber-ne res, de Donald Trump. No el volen veure ni en pintura. Arran de l’arribada explosiva a la Casa Blanca del nou president, es podia esperar que algun artista amb ganes de sortir a la premsa li dediqués alguna peça carregada de dards enverinats. Però s’haurà d’esperar a l’any que ve per veure si algun creador fa servir Trump com a material creatiu. Aquesta edició de la fira és de les més políticament plàcides dels últims anys. Potser les aigües estan més calmades per la forta presència de la pintura, davant la qual el visitant es por embadalir amb més facilitat. També a la galeria d’Elvira González es por observar com evoluciona la reserva plàstica de Miquel Barceló, amb diverses pintures de gran format, una de les quals està protagonitzada per caps de ruc (350.000-400.000 euros). Estan acompanyades d’una sèrie de ceràmiques que barregen gerres tradicionals amb totxos manipulats.

Plensa en blanc i en negre

Les galeries Senda i Lelong exposen dos caps de l’artista

L’exposició que la galeria Senda va dedicar a Jaume Plensa a la tardor va ser un èxit: a Arco tenen a la venda, per 280.000 euros, Lou, l’únic dels tres caps fets blancs a partir de motlles de fusta que no van vendre. També tenen un personatge masculí de Stephan Balkenhol, a qui dedicaran la primera exposició individual al setembre. Pel mateix preu, la galeria Lelong exposa Paula, un altre cap d’adolescent, però en aquesta ocasió amb una pàtina fosca. Aquesta galeria exposa una escultura de formes orgàniques de Joan Miró, a la venda per 470.000 euros, i coincidint amb la retrospectiva que li dedica la Tate Britain, té una sala específica dedicada a David Hockney amb una dotzena de les pintures que fa amb iPad. Amb tot, l’obra més cara d’aquesta galeria és un Tàpies: el preu de Porta oberta és de 600.000 euros.

Dues deganes catalanes

Alicia Framis i Eulàlia Valldosera presenten obra recent

Arco acull la posada de llarg a l’Estat d’una nova peça de la sèrie de cambres d’Alicia Framis, en la línia del que es pot veure a Barcelona a la Blueproject Foundation. La galeria Juana de Aizpuru presenta L’habitació de l’arquitecura prohibida, consistent en un vestuari per a paletes el sostre del qual està cobert amb 120 fotografies antigues de les primeres famílies no convencionals: parelles homosexuals, amb fills adoptats, parelles de lesbianes... A més, en un vídeo, l’artista fa d’agent immobiliària en una empresa dedicada a estils de família que no són els tradicionals. La peça també recull entrevistes amb 15 d’aquestes famílies. Mentre que Alicia Framis critica les normes de la masculinitat, Eulàlia Valldosera aprofundeix en el seu treball sobre l’etern femení i les forces de la natura. En un vídeo que també s’exposa a la galeria napolitana Studio Trisorio, l’artista es converteix en mèdium de la sibil·la de Cuma, a prop de Nàpols. És una zona on hi ha nombrosos corrents subterranis i, amb el seu treball, Valldosera critica els efectes contaminants del plàstic i reivindica l’aigua com a element de purificació (25.000 euros).

Recordant Kounellis

Pioner de l’‘arte povera’, l’artista grec va morir fa sis dies

Tres abrics i tres barrets penjats damunt d’una freda placa d’acer: pocs dies després de la mort de Jannis Kounellis, la galeria Bo Bjerggaard exposa la seva peça més colpidora a la fira. Per a ell, els objectes també eren pintura, i li servien per abordar la condició humana.

Miguel Falomir, nou director del Prado

Miguel Falomir (València, 1966) va ser elegit ahir per unanimitat com a candidat per dirigir el Museu del Prado en substitució de Miguel Zugaza. Falomir és expert en pintura italiana del Renaixement, fa 20 anys que treballa al museu i fins ara exercia com a adjunt de conservació i investigació. El director sortint el va cridar a treballar al seu costat el 2015, quan Gabriele Finaldi va marxar a dirigir la National Gallery de Londres.

Està previst que el patronat ratifiqui la selecció de Falomir en el ple que se celebrarà el 15 de març. L’organisme encarregat de fer el nomenament seria el consell de ministres, a proposta del ministeri de Cultura. Llicenciat en història de l’art per la Universitat de València, Miguel Falomir va començar a treballar al Museu del Prado com a cap del departament de pintura italiana i francesa fins al 1700. Entre les exposicions que ha comissionat al Museu destaquen les dedicades a Ticià, Tintoretto, Veronese i Rafael.