Publicitat
Publicitat

ART

S'obté la imatge més nítida del retrat ocult per 'Dona planxant'

Sota un Picasso, un altre Picasso

Picasso tenia tot just 22 anys el 1904, l'any en què es creu que va pintar Dona planxant , la imatge inquietant d'una dona molt prima, amb els ulls i les galtes enfonsats, que pressiona una planxa amb totes les seves forces. Els especialistes sabien des de fa gairebé trenta anys que sota aquesta pintura, una de les obres mestres de l'època blava de l'artista, hi ha, cap per avall, el fantasma d'una altra pintura, un retrat de tres quarts d'un home amb bigoti. Quan Picasso va pintar Dona planxant vivia a París i anava curt de diners, i sovint solia començar un quadre, l'abandonava i en començava un altre utilitzant la mateixa tela.

El retrat que hi ha sota Dona planxant va ser descobert el 1989 gràcies a les imatges preses amb una càmera infraroja, però els grans interrogants -qui era l'home, i fins i tot si va ser Picasso qui el va pintar- van quedar sense resposta. D'entrada, alguns experts van pensar que l'home era Benet Soler, un sastre de Barcelona i amic de Picasso que el va ajudar en temps de vaques magres. Se sabia, a més, que Picasso el va retratar sovint. "Es podia veure alguna cosa al costat de l'home i tractàvem de convèncer-nos que era una màquina de cosir", diu Carol Stringari, conservadora en cap i directora adjunta de la Fundació Solomon R. Guggenheim de Nova York. Dona planxant va ser una donació que el marxant i col·leccionista Justin K. Thannhauser va fer al Guggenheim el 1978, i des d'aleshores és una de les seves possessions més preuades. És la primera obra que els visitants veuen quan pugen la rampa de la rotonda del museu per entrar a l'exposició Picasso. Blanc i negre .

Una tarda a finals de setembre, Carol Stringari i Julie Barten, la cap de restauració del Guggenheim, es van quedar mirant Dona planxant al taller de restauració del museu. Barten acabava de netejar-la, després d'un any de feina que va resultar molt més complex del que s'havia imaginat. Els resultats obtinguts han aportat una visió més real de la pintura que hi ha a la superfície i de l'altra que hi ha a sota.

Benvingut robatori

El 1952 Thannhauser va prestar la pintura al Museu d'Art Modern de París. Un lladre va entrar-hi i se la va intentar emportar. Abans de ser capturat ja havia fet dos talls al llenç per treure'l del marc, inclosa la part inferior, on hi ha la firma de Picasso. El conservador que la va intervenir a París en aquell moment va reparar els talls i la va tornar a entelar. Durant el procés, va deixar cola damunt la pintura. "Es va convertir en un vel amb pegats d'un marró grogós, que va descolorir la superfície i va enfosquir les subtilitats de la paleta i de la pinzellada", diu la restauradora.

Durant mesos Julie Barten ha retirat incansablement les petites taques de cola amb raspalls de pèl i bastonets de cotó. "La vam veure emergir", deia Carol Stringari per descriure com l'aparença de la dona i tota la pintura van canviar. Durant el procés també es van descobrir molts tons rosats en el que li havia semblat en origen a Stringari una imatge "plana, grisosa i sutjosa". "Ja no és intensament blava sinó una obra de transició, un pas endavant de l'època blava i un presagi de l'època rosa", va dir la conservadora en cap.

Per tal d'obtenir una imatge més clara del retrat que hi havia a sota, els conservadors del Guggenheim van cridar John K. Delaney, el fotògraf científic sènior de la Galeria Nacional de Washington. Les imatges que va aconseguir amb dos tipus de càmeres infraroges van fer visibles per primera vegada la forma dels ulls d'un home i les puntes del seu bigoti i dels cabells, així com el mocador vermell que portava al voltant del coll, molt a la moda d'aquell temps. Aquesta nova tecnologia també va revelar que Picasso havia tingut problemes amb la col·locació d'un dels ulls, perquè el va intentar fer en dues posicions diferents. "Està dret davant un cavallet, o el pedestal d'una escultura, però crec que és més probable que sigui un cavallet. Vam pensar que podia ser un artista, i vam mirar si portava un pinzell a la mà, però no en té cap", diu Stringari. A més de la identitat de l'home, els conservadors es van centrar en la qüestió de l'autoria de la pintura subjacent. "La pintura i la pinzellada són semblants a altres quadres de Picasso d'aquest temps". Amb això n'hi va haver prou per confirmar la seva autoria.

L'angle del cos de l'home, així com els ulls penetrants, va fer que alguns estudiosos pensessin que la imatge podria ser el començament d'un autoretrat. Aquesta teoria va ser rebutjada perquè Picasso no portava bigoti en aquell moment, i l'home no se li assembla gaire.

Qui és l'home misteriós?

Carol Stringari i Julie Barten van consultar diverses autoritats picassianes, entre les quals John Richardson, biògraf de l'artista. Van estudiar els temes que havia pintat durant aquells anys i les fotografies dels seus amics. Els van comparar amb imatges infraroges noves i antigues de la figura, així com amb els raigs X de la pintura. "Va ser una mena de construcció mental, una composició", diu Barten. John Richardson, basant-se en l'instint més que en la tecnologia, i després d'estudiar desenes de dibuixos, pintures i fotografies de tots els temes possibles, els va descartar tots metòdicament tret d'un: Mateu Fernández de Soto, l'escultor i germà d'Ángel Fernández de Soto, el dandi a qui Picasso va dedicar un retrat el 1903. Picasso també va pintar Mateu de tant en tant, i van compartir apartaments i estudis a Barcelona i París. "L'estil i la paleta de colors suggereixen que va ser pintat abans del 1904 o el 1905 i molt probablement pels volts del 1901", va dir Richardson, en referència a l'estil acolorit de Picasso al voltant del 1900, quan va arribar a París. "El retrat està fet amb tendresa. Realment sento que aquest home és un artista i algú a qui Picasso coneixia bé".

Però Carol Stringari, Juli Barten i Carmen Giménez, la comissària de l'exposició Picasso. Blanc i negre , no hi estan d'acord. "Creiem que s'assembla més al pintor Ricard Canals", va dir Stringari. Richardson sosté que, tot i que l'home es pot assemblar a Canals, no és probable que Picasso li hagués fet un retrat pels volts del 1901. "En aquells anys Canals no estava per romanços. Es considerava un rival de Picasso", va dir. Hi ha un altre detall que fa que Richardson cregui que no és Canals: la ratlla dels cabells, que no està al mateix costat que als dibuixos, fotografies i pintures de Canals. "Però fins i tot Picasso es va canviar la ratlla de costat constantment", rebat Stringari. També creu que Picasso va pintar Dona planxant poc després del que tothom ha pensat, potser a finals del 1904 o fins i tot a principis del 1905, perquè els tons rosats recentment descoberts en aquesta obra de tons apagats de blau i gris són indicatius de l'època rosa.

D'acord amb aquesta teoria, Picasso podria haver pintat el retrat de sota la primavera del 1904, cosa que faria més probable un retrat de Canals. "No estic dient que no és possible que sigui de Soto, però no ho crec", va insistir Stringari. "A mesura que fem més recerca, sorgeixen més i més interrogants, i potser n'hi ha que mai podran ser resolts", apunta.

Les