El Petit de Cal Eril, el volcà de la Segarra

Barcelona."A Catalunya sempre hi ha hagut exemples d'aquesta mena de filosofia psicodèlica, com ara Francesc Pujols, Pau Riba, Sisa, el pintor Joan Ponç", diu Joan Pons, l'home de Guissona que musicalment s'expressa mitjançant el nom d'El Petit de Cal Eril. Pons parla de "volcans energètics" per intentar explicar aquests brots de creativitat sense pare ni mare que semblen sortir del no-res. També hi inclou Josep Pla, que "parla amb la gent dels pobles i de les ciutats i acaba sent delirant no pel que ell imagina sinó per la realitat que hi descriu".

Pons també és un volcà, el volcà de la Segarra, un talent en expansió capaç de començar una cançó amb aquests versos: "En Siset té un nét farmacèutic enganxat a l'Orfidal". I la titula Lleida frega Fraga . Sí, com si a l'avi Siset de L'estaca li hagués sortit un nét "que es distreu tastant estomacals i algun somnífer". Però en comptes d'asseure's en el còmode balancí de l'excentricitat de què només gaudeixen els iniciats, Pons fa cançons pròximes, amb melodies que conviden a taral·lejar-les i amb colors instrumentals agradables. Com contes que poden ballar grans i petits, però també amb aquella boirina inquietant que hi havia en els primers discos d'Albert Pla.

"M'agrada ser fresc i molt innocent", diu mentre recorda aquelles primeres cançons que va enregistrar fa sis anys i que van donar cos a la maqueta Per què es grillen les patates? "En aquella època jo tenia unes cançons molt petites, molt senzilles, amb tres frases, però ja veia que eren cançons. Tenia un mes de vacances i em vaig tancar a casa tot sol. Gravava, anava en bici i anava a la piscina", explica. Allò va ser l'agost del 2007. Ara ha volgut recuperar aquell esperit que, diu, havia perdut "en els altres discos" posteriors perquè era "més cerebral". Per això assegura que el nou disc, La figura del buit (Bankrobber, 2013), està més connectat amb aquelles primeres cançons que amb les dels àlbums I les sargantanes al sol (2009) i Vol i dol (2010), també editats per la discogràfica Bankrobber.

Mantenir la màgia

" La figura del buit és un disc del que m'ha sortit. És zero cerebral", afirma Pons. D'alguna manera volia tornar a començar, a recuperar aquella sensació que va experimentar quan va descobrir que "feia cançons" i que hi havia gent a qui li "interessava" el que feia. "Ho recordo molt positivament. Va ser molt especial, com quan surt una flor", diu. Com canta a Com un plom , potser estava "capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys", però se n'ha sortit amb disset de noves.

Això sí, a Pons no li agrada explicar les cançons. "És que ja està tot dit -rebla-. Entenc que s'han de fer entrevistes. Bé, tampoc no ho tinc tan clar. Pots donar una explicació sobre com s'han fet les cançons, però explicar el que hi ha dins de la cançó li treu la màgia. A mi em faria ràbia si descobrís aquesta música i m'expliquessin què vol dir la cançó. No m'agraden les coses mastegades, ni en el cinema, ni en la literatura, ni en la pintura, ni en la música".

Tampoc vol caure en la trampa de crear un personatge, i això és una de les coses que el diferencien de personalitats il·luminades que mai no se sap si parlen de debò o segueixen un guió galàctic que després han de memoritzar per ser coherents. "Això de fer un personatge no em fa el pes. No m'hi sentiria còmode perquè em costa vendre una cosa que no és -diu-. Quan estic en un concert potser sí que hi ha una part de personatge. Això ho he analitzat molt. Tothom, quan està davant de més de deu persones, i aquestes persones l'observen, no és que sigui un personatge, sinó que aquestes persones l'estan convertint en un personatge. Però, en realitat, a l'escenari no estic fent res que no faria en un sopar a casa meva. Potser exagero una mica alguna cosa".

Beneïda inconsciència

La figura del buit és un disc presidit pel folk psicodèlic i tocat per l'alè del soul i una lleugera empremta més pròpia del jazz. Pons arrufa el nas quan sent la paraula jazz . "Tothom hi veu jazz, però jo hi veig psicodèlia, improvisació i ganes de jugar", replica. Potser seria jazz a la manera de Sun Ra.

"Sí, he escoltat Sun Ra -afegeix-, però jo no sé fer jazz. Al llarg de la meva vida he escoltat molt més Fugazi que Miles Davis. A més, no hi entenc prou. Per fer jazz se n'ha de saber, i jo no en tinc ni puta idea. Bé, per fer qualsevol cosa se n'ha de saber o ser un inconscient. Jo sóc més un inconscient que no un coneixedor de la matèria". En el seu cas la inconsciència és llibertat per començar de zero.

Pons, que reconeix que abans de fer cançons el que volia era "gravar", és tècnic de so. Ha treballat al programa Salvados i en pel·lícules com ara Tres dies amb la família , de Mar Coll, i Honor de cavalleria i El cant dels ocells, d'Albert Serra, amb qui torna a coincidir en el nou film. Tanmateix, per produir el disc ha buscat la complicitat de Dalmau, Mau , Boada, més conegut pels projectes Esperit! i Les Aus. "No volia ser l'únic que decidís durant l'enregistrament, i de seguida vaig pensar en el Mau per una qüestió de química, perquè ens entenem i perquè quan una cosa li agrada trempa molt. A més, ens podem estar mil hores parlant de micròfons vells".

El lligam amb el punk-rock

La complicitat també uneix Pons amb Joan Colomo i els Mates Mates, que col·laboren en el disc. I més enllà hi ha una connexió invisible entre El Petit de Cal Eril, Anímic i Isaac Ulam. "Jo sóc fan de Nick Drake; Ferran Palau, d'Anímic, també. A Isaac Ulam li agraden els Beatles i a mi també. Joan Colomo escoltava NOFX i jo també. I Mau Boada escoltava Refused, com jo", resumeix. De fet, Pons ve del punk-rock i del hardcore . "Quan vaig fer el primer disc molts amics em deien: «Què has fet? Què et passa?» Esperaven que fes el que havia escoltat", diu. Del punk-rock n'ha tret l'actitud del directe, "aquella energia".