HISTÒRIA
Cultura 29/01/2013

Peter Burke: "La xarxa dóna coneixements, no ensenya a ser crític"

Crític "Hi ha persones i institucions compromeses a difondre el coneixement i d'altres que el volen restringir, com el tallafoc del govern xinès" Futur "El repte més important és la globalització cultural"

Antoni Ribas Tur
4 min
L'historiador britànic Peter Burke va ser ahir a Barcelona per oferir una conferència al CCCB dins el cicle Debat al CCCB.

BARCELONAPeter Burke (Londres, 1937) és catedràtic emèrit d'història cultural de la Universitat de Cambridge i està considerat un dels grans renovadors de la historiografia pel seu enfocament transversal entre la història, l'antropologia i la sociologia. A més de la història social i cultural del Renaixement, ha estudiat la funció social del llenguatge i la dels mitjans de comunicació. És l'autor de 26 llibres, que s'han traduït a 31 llengües. Ahir va ser a Barcelona per oferir una conferència: El saber . L'Editorial Paidós acaba de publicar Historia social del conocimiento II. De la Enciclopedia a la Wikipedia.

Als anys 60, el sorgiment de la història cultural va suposar una innovació en el seu camp.

Va ser innovadora pel seu enfocament interdisciplinari. Va significar tractar seriosament temes que fins aleshores no s'havien tractat acadèmicament, com els culebrons o el cinema, al mateix nivell que la pintura i la literatura. Amb tot, els estudis culturals van ser creats per combatre una visió massa estreta i han acabat a l'extrem oposat. La interacció entre la tradició a llarg termini (l'alta cultura) i el que s'està creant ara (la cultura popular) no s'estudia. S'ha posat l'accent en la cultura popular dels últims 50 anys en detriment de la resta.

Quins són els reptes de futur dels historiadors de la cultura?

Un repte molt important és la globalització cultural. Està emigrant més gent d'un banda del món a l'altra que en cap altre moment, i això produeix una sèrie de situacions que estan entrant en la història. Per exemple, els xinesos que emigren a Europa o els pakistanesos que vénen al Regne Unit, un fet que s'ha convertit en una tradició en l'últim mig segle. Fins a quin punt porten la seva cultura i la segueixen exercint en exclusiva en un altre lloc? Fins a quin punt les dues cultures s'adapten? D'entrada, la problemàtica dels pakistanesos que vénen al Regne Unit i només es relacionen amb persones que parlen urdú i la dels marroquins que viuen a Barcelona pot ser molt similar. Els seus néts tindran més possibilitats de parlar anglès i de relacionar-se. No es pot esperar que una comunitat immigrant s'integri fins que no passin tres generacions. Això passa en menys d'un segle, aquestes coses no es poden accelerar. Assenyalant aquestes qüestions, els historiadors culturals podem ajudar a entendre el present.

A més de Cambridge, ha treballat a les universitats d'Oxford, Sussex i Princenton. Com creu que han evolucionat des dels anys 60?

Les universitats tenen un paper menys important en la producció de nou coneixement i la difusió del coneixement del que tenien quan vaig començar als anys 60. Els think tanks han adquirit un paper molt important en el camp de les ciències socials i competeixen en el paper de productores amb les universitats.

Com veu el seu futur?

En vint anys, les universitats, tal com les entenem ara, hauran desaparegut. No del tot, però l'equilibri s'està decantant cap a les universitats obertes. Malgrat que cada vegada n'hi ha més -al Regne Unit als anys 60 n'hi havia vint i ara n'hi ha un centenar- i que s'ha quadruplicat el percentatge d'estudiants universitaris entre els 18 i els 21 anys, les universitats són menys importants en el mapa del coneixement del que solien ser. N'hi haurà menys de presencials perquè no tindran ingressos per pagar els professors. L'educació presencial és cara i alguns dels resultats, no tots, es poden assolir de manera més econòmica online . Algunes, com la de Cambridge, resistiran més temps perquè genera ingressos i perquè els grups són reduïts. Veurem com el paisatge de les universitats canvia, però algunes sobreviuran.

Internet ha democratitzat l'accés al coneixement.

La revolució més gran que ha procurat la xarxa és la possibilitat de ser autodidacta, tot i que tenir coneixements no et dóna accés al mètode crític, l'has d'aprendre cara a cara amb un professor. Aleshores has d'anar a una altra institució, i les que estan a mig camí són les universitats obertes. Amb tot, al mateix temps que hi ha persones i institucions compromeses a difondre el coneixement, n'hi ha d'altres que el volen restringir, com el gran tallafoc que aplica el govern xinès.

Li hauria agradat treballar com a conservador en un museu i ha estudiat l'art del Renaixement. ¿Està interessat en l'art contemporani? Des del punt de vista d'un historiador cultural potser el més interessant és veure, altra vegada, la globalització de l'art contemporani. Cada vegada és més difícil, quan es mira una instal·lació o una pintura, sigui el que sigui, dir d'on prové l'artista. Des del punt de vista dels creadors, hi ha un gran nombre d'estils i un tria adherir-se a un o a un altre, cosa que no passava en temps de Botticelli. No sé què pensen els artistes d'ells mateixos, si encara creuen que són personatges heroics que fan una tasca totalment diferents de les altres. Vist des de fora, sembla que es decideixen per una tendència determinada: la de l'art òptic, la de la performance ...Per primera vegada hi ha aquest ventall d'estils disponibles, n'hi ha desenes. L'exposició d'una artista peruà i la d'un artista britànic revelarien la mateixa tendència en diferents llocs del món. Hi ha uniformitat geogràfica, però més possibilitats de triar. Aquest és un canvi molt interessant en la història de l'art. Al Renaixement els artistes només podien triar entre dos estils: el gòtic i el renaixentista. És interessant veure com els mateixos artistes podien anar endavant i enrere, ser més medievals o més clàssics, depenent del que els demanés el patró.

¿Li agrada algun artista que creu que sobresurt d'aquest panorama uniforme que ha assenyalat?

M'agraden l'arquitectura, la pintura i l'escultura, si aquests termes no estan quedant obsolets. Pensant en els obituaris de l'any passat, crec que Oscar Niemeyer va ser un gran arquitecte que va ser capaç de desenvolupar un estil personal, que ha sigut molt imitat després. I si parlem d'algú viu i que ha dissenyat un edifici per a Londres, puc assenyalar l'arquitecte italià Renzo Piano. Crec que el gratacel The Shard és bo des del punt de vista estètic: el pots veure des de tots els punts de Londres, i no m'importa que sigui molt més alt que la catedral de Saint Paul.

stats