Perseguint el violí de 21 cordes

Barcelona.El lutier català Ricard Margarit (1953-2011) era massa curiós i inquiet per limitar-se a crear instruments convencionals. Era una ànima lliure. "Va fer sempre el que volia fer", resumeix el seu amic i director de l'orquestra Cordes del Món, Ernesto Briceño. En un dels seus molts viatges a l'Índia, Margarit va conèixer el violonista Zoltán Lantos. D'origen hongarès i ex nen prodigi, Lantos havia anat a buscar la inspiració a l'Índia: volia crear el seu propi llenguatge musical. Lantos i Margarit van congeniar de seguida perquè eren ànimes bessones: rebels i inconformistes.

Lantos va proposar a Margarit donar vida a un nou prototip de violí que integrés Occident i Orient. El lutier català, entusiasmat amb la idea, ja va començar a fer dibuixos a l'avió de tornada. Quan va arribar a casa seva, a les Pobles (Tarragona), va crear un híbrid: un violí de cordes simpàtiques. En va fer només quatre, que van anar a parar a quatre racons del món: l'Índia, Mèxic, Suïssa i Parets del Vallès. Quan Margarit va morir, ara fa dos anys, Briceño, propietari d'un dels violins, va començar a investigar qui eren els altres músics i per què van voler tenir el peculiar violí. El cineasta Guillermo Asensio va decidir convertir l'aventura de Briceño en un documental musical, Persimpatia, que s'estrenarà el desembre del 2014.

Quatre músics singulars

"El violí que va fer Margarit té cordes addicionals. Ell va voler construir un violí amb un pont estructural que unís el violí tradicional que es fa Europa i les tècniques que s'utilitzen a l'Índia. No s'havia fet mai a la història", destaca Briceño. Els quatre violins que va fer són tots diferents: "Cada violí és un pas més en el procés de recerca", afegeix.

De moment, Briceño ja ha conegut el primer home que va tenir el violí de cordes simpàtiques de Margarit, Zoltán Lantos. Aquest virtuós hongarès va passar nou anys a l'Índia i s'ha desmarcat de la música clàssica, que domina perfectament: combina les tradicions hongaresa i clàssica amb sons orientals i de jazz contemporani europeu.

Un altre dels propietaris, Paul Giger, també s'allunya del tot dels cànons clàssics. Quan tenia 18 anys va deixar la seva Suïssa natal per viatjar a l'Índia i el Nepal. Tocava als carrers per guanyar-se la vida. Des d'aleshores toca en llocs singulars, en coves, esglésies i altres espais amb reverberació natural. Giger s'atreveix amb tot: des de l' organum [polifonia primitiva] fins a partitures de Krzysztof Penderecki, del folk al cant de la balena geperuda.

El quart i últim propietari és Lakshminarayana Subramaniam, un aclamat violinista indi, compositor i director d'orquestra. "Subramaniam és una celebrity al seu país", subratlla Asensio. Va compondre la banda sonora de Salaam Bombay! i va ser el solista de violí d' El petit buda , de Bernardo Bertolucci. El somni de Briceño és fer un concert amb els altres tres únics propietaris del violí de Margarit. I el d'Asensio, enregistrar-ho.