Publicitat
Publicitat

PREMI GAUDÍ D'HONOR 2012

Pere Portabella: "Per mi no hi ha cap separació entre el cineasta i el polític"

Agraït "Rebre un premi dels companys de professió em produeix una sensació molt càlida" Crític "La llei del cinema la trobo molt pobra, molt estàndard, i sobretot estic radicalment en contra del doblatge"

Pere Portabella (Figueres, 1929) rebrà el 6 de febrer el premi Gaudí d'Honor, un reconeixement a una figura cabdal del cinema català, la més reconeguda internacionalment, que en cap moment ha defugit el compromís polític. En la vida i en el cinema. Per ell, no hi ha diferència.

Enhorabona pel Gaudí d'Honor.

Gràcies. Rebre un premi dels companys de professió, i no només dels directors, sinó de tot el ram, em produeix una sensació molt càlida.

L'última dècada ha estat especialment pròdiga en reconeixements.

Això sí. Exposicions al Macba i al MOMA, la selecció al Documenta de Kassel... És curiós, perquè jo sempre he fet un cinema d'esquena a la indústria, allò que en diuen experimental -tot i que aquesta definició és falsa-, i els premis sempre van a parar a produccions industrials. El que més m'agrada d'aquests reconeixements és que no celebren una obra, sinó una mirada, l'elecció d'un llenguatge narratiu.

Què ha canviat perquè ara vostè estigui tan de moda?

Les noves generacions estan més interessades en els llenguatges que en els arguments. L'espectador deixa de ser passiu i entra en el joc, navega amb el cineasta. El cinema industrial entra en decadència durant el segle XX. Avui dia la socialització de les eines de producció i els nous circuits de distribució de les pel·lícules han donat un nou valor a la figura del realitzador.

És coneguda la seva afició a la literatura, la música, la pintura... Què el va conduir al cinema?

La facilitat. Jo sóc un desastre dibuixant, però tenia facilitat per al cinema. També la casualitat. Antonio Saura em va parlar d'un guió del seu germà Carlos. Es deia Los golfos . Em va agradar i el vaig produir, sense saber com es feia allò. Però no era l'únic: tot l'equip érem debutants.

En un any produeix també El cochecito (1960) i Viridiana (1961).

Tot va anar molt ràpid. Rafael Azcona es va presentar al rodatge de Los golfos i em va mostrar el guió d' El cochecito , que era fantàstic. Llavors vam anar a Canes amb Los golfos i em vaig trobar amb Buñuel, que era un gran referent per a tots, i va coincidir que ell tenia ganes de tornar a Espanya, després d'anys d'exili.

Viridiana , sorprenentment, va esquivar la censura franquista.

És un cas en què la censura, involuntàriament, va millorar la pel·lícula. Tenien problemes amb el final: una seminarista en camisa de dormir jugant a cartes amb un home en un dormitori... El censor va dir: "Si hi hagués una tercera persona, llavors seria una altra cosa". Nosaltres no donàvem crèdit: estava suggerint un ménage à trois ! "Quina gent més maliciosa", va dir Buñuel quan l'hi vaig explicar.

I llavors guanya la Palma d'Or.

Sí. El meu èxit més gran va acabar amb la meva carrera com a productor. Va ser un escàndol tan fort que el règim va esborrar totalment la pel·lícula, com si no hagués existit. Allò, en el fons, em va anar bé. No em podien acusar de res. Però les portes del cinema industrial se'm van tancar definitivament.

També va conèixer Orson Welles.

En un sopar, em va explicar el secret del famós tràveling de Set de mal : va anar un dia a l'estudi, es va reunir amb els tècnics i els va explicar què volia fer. Quan va tornar el dia de rodatge, tot estava a punt i va sortir com havia de sortir. "Això a Europa no ho podreu fer mai", deia. El més extraordinari és que atribuïa tot el mèrit als tècnics.

Sempre ha defensat la idea d'un cinema contaminat per les arts.

El transversalisme és necessari. Si un artista no es contamina, crea un espai blindat. Sempre he estat obert als inputs d'altres arts... Fins i tot de l'activisme polític.

Creu, com Godard, que no s'ha de fer cinema polític, sinó fer cinema políticament?

Absolutament. Per mi no hi ha cap separació entre el cineasta i el polític. Jo només he fet una pel·lícula política, Informe general . Les pel·lícules no han de ser una representació de fets polítics, han d'estar polititzades des de la mirada i el llenguatge: amb metàfores, paradoxes, silencis, absències...

En els seus inicis va col·laborar amb Joan Brossa i Joan Miró.

Sí. Em van encarregar un documental sobre Miró, però jo no en sé, de fer documentals. Vaig dir que ho faria, però amb una condició: que després de pintar un mural, l'esborraríem. A Miró la idea li va encantar. El curt acaba amb unes dones de fer feines arrencant la pintura.

També va rodar un curt sobre un tapís de Miró que estava exposat al World Trade Center, de Nova York.

Sí. És curiós, en el primer curt nosaltres vam destruir l'obra. En aquest, va ser un acte terrorista, l'atemptat de l'11-S. Si deixem a part les víctimes i tot l'element tràgic, és un bon final per al tapís.

Què en pensa de la llei del cinema?

Abans de redactar el text em van consultar. Jo la trobo molt pobra, molt estàndard. I sobretot estic radicalment en contra del doblatge, sigui en la llengua que sigui.

Per cert, ha vist Pa negre ?

No, no l'he vista. Però m'agrada Villaronga, és un director amb una sensibilitat molt interessant.