Publicitat
Publicitat

Perdre's per Antoni Tàpies

Antoni Tàpies pertany a una mena molt refinada d'iniciats i és, en una determinada manera, l'últim d'ells. Per tant, amb la seva figura, se'n van un munt de coses, que ara jo no sabria pas com ponderar.

La seva obra ha estat i és potent i generosa, frondosa i desèrtica, primitiva i refinada, sagrada i escatològica, matèria i esperit.

Foix i Miró sostenien que quatre colors aparien el món, Tàpies s'hi afegeix i mostra com aparien el món els quatre angles de qualsevol creu guixada a terra.

Quin singular intercanvi d'energia entre la pintura i ell, entre l'entorn nostre i ell, entre els signes i ell, durant més de seixanta anys, i com els nostres signes n'han quedat signats!

Tàpies té un petit dibuix on va escriure "Tocar la terra": avui ens és urgent estimar el món, escurçar distàncies amb el món.

Tàpies m'acompanya com a veí i amic de la muntanya de dalt, que és com els d'Olzinelles anomenem el Montseny. M'acompanya, també, com a català profund: penseu que Verdaguer ja el veu venir quan diu "Per tot s'obiren creus grosses i petites i de tota faisó".

El nom d'Antoni Tàpies ha entrat fa anys a la toponímia com un nom dels més estimats per anar a perdre-s'hi i trescar. Ara, la mort fa aquest nom més toponímic encara, més disposat com un lloc: quina enormitat de terres!

L'he estimat i l'estimo. Moltes gràcies, Antoni; moltes gràcies, Teresa.