Cultura 28/09/2011

Pau Casals, J.S. Bach i les delícies del violoncel

Damià Alou
2 min

Les suites per a violoncel de Bach són avui peces de culte, però des que van ser compostes el 1720 fins a principis del segle XX, quan Casals les va recuperar de l'oblit, van ser considerades una col·lecció d'exercicis. La trobada de Casals amb les suites de Bach es va produir passejant amb el seu pare pel carrer Ample. Van entrar en una botiga de música, i allà va veure'n les partitures per primer cop, que assajaria durant 12 anys abans de tocar-les en públic.

Es creu que Bach va compondre aquestes suites quan era a la cort del príncep Leopold de Köthen, on aquest tocava la viola de gamba a la seva pròpia orquestra. Com que Bach no volia avergonyir el príncep fent-li tocar parts complicades, va desviar la complicació cap a les parts de violoncel, i acabà component peces per a aquest instrument sol.

Quan Casals va començar a interpretar les suites, aquella música era com una llengua morta que ningú sabia com sonava. Per poder tocar-les, va haver de reinventar la interpretació de l'instrument: va alliberar els dits i el braç que aguanta l'arc de la seva rigidesa i va desenvolupar el que en diria "l'entonació expressiva".

Les vides paral·leles que traça Siblin dels dos autors tenen força semblances: tots dos foren persones apassionades, a la vida i a la música. De jove, Bach es va arribar a batre en duel amb un fagotista, i Casals, home vehement, un cop va perseguir amb una pistola un amic seu per gelosia. Bach va engendrar 20 fills i va tenir una vida itinerant per les corts del que ara en diem Alemanya. Casals va portar també una existència nòmada: va viure la dictadura de Primo de Rivera i la República i va haver de fugir de l'Espanya franquista. Amb gairebé 90 anys es va instal·lar a Puerto Rico. Va ser sempre un ambaixador incondicional de la República i de Catalunya, i el 1958 va tocar a les Nacions Unides, on va parlar contra el fanatisme, els dogmes polítics i la manca de llibertat. Només tornaria un cop a Espanya, el 1958, per enterrar-hi la dona. La gravació de les suites per a violoncel de Bach és una de les músiques més intenses, líriques i exquisides que es poden escoltar.

stats